Al principi d’any ningú no confiava en les possibilitats de reelecció del primer ministre Gordon Brown i, al principi de gener, en el si del seu partit, dos exministres laboristes, Patricia Hewitt i Geoff Hoon, van demanar una votació secreta per resoldre la qüestió del lideratge del Partit Laborista. Però ja no era moment de canvis, i a l’abril Brown va fixar la data de les eleccions generals per al 6 de maig. Arribava la fi de la publicitada “tercera via”, encarnada pel model de desenvolupament capitanejat per Tony Blair, i que havia de conjuminar liberalisme econòmic i Estat social.
Tanmateix, i malgrat que les enquestes auguraven una victòria aclaparadora dels tories des que Brown havia assumit el càrrec de primer ministre, a mesura que s’apropaven les eleccions es va fer palès un empat tècnic entre laboristes i conservadors. La causa eren dos programes electorals pràcticament idèntics confrontats únicament per les diferents estratègies per reduir un dèficit pressupostari del 12% del PIB. Celebrats els comicis, els tories, amb David Cameron al capdavant, van obtenir 306 escons (36,1% de l’electorat), i el laboristes, 258 escons (29%). Tanmateix, Brown encara va intentar formar govern amb els 57 escons obtinguts pels liberaldemòcrates de Nick Clegg. Però el partit liberaldemòcrata, el 12 de maig, va signar un històric pacte de govern amb els conservadors pel qual els liberals acceptaven pactar a canvi del compromís conservador d’organitzar un referèndum sobre la futura esmena al sistema electoral majoritari, i que hauria de crear un sistema electoral més proporcional.
Pocs dies després es va presentar el programa de Govern, batejat com “Big Society”, segons el qual es retornaria el poder de l’Estat a la societat. El primer anunci va ser un pla de transparència que hauria de suposar la publicació automàtica de dades relacionades amb contractes de més de 25.000 lliures; fer públics el contractes privats amb l’Administració municipal; l’obligació de funcionaris i polítics de donar a conèixer els seus emoluments, títols acadèmics, etc., i la retirada a tots els ministres del privilegi de cotxe oficial i viatges de primera classe. Però dos mesos després, el Govern va anunciar el veritable ajust en forma d’un pla econòmic que havia de comportar un 40% d’estalvi en despesa social i altres partides (reducció de mig milió de llocs de treball en el sector públic, paralització de salaris i revisió de les jubilacions de funcionaris, enduriment de les condicions per a accedir a la prestació d’atur i liberalització de les taxes universitàries, entre d’altres), l’ajust més important de tots els països occidentals, el més dràstic i el més antisocial.
En l’agenda governamental també va figurar un projecte de llei que obligaria a sotmetre a referèndum qualsevol supòsit de cessió de sobirania a la Unió Europea, i una nova llei electoral que disposaria de legislatures de cinc anys, així com un règim més rígid en cas que tingués èxit una moció de censura parlamentària.
Al final d’any ja es van sentir les primeres veus d’oposició quan el Govern concretava per al 2012 una pujada de les taxes universitàries de 3.000 euros a 10.000 euros de mitjana. La resposta no va trigar a sentir-se i, durant el mes de novembre, estudiants de tot el país van sortir al carrer i van paralitzar les aules en dues jornades de protesta que van acabar amb nombrosos ferits i detinguts.
Irlanda del Nord
El 12 de gener, en un marc de bloqueig de les negociacions pel traspàs de les competències sobre justícia i interior, el primer ministre d’Irlanda del Nord, Peter Robinson, es va veure obligat a deixar temporalment el càrrec fins que la investigació judicial descobrís qui hi havia participat. L’acusació es dirigia contra la seva muller, Iris Robinson, que havia obtingut de manera fraudulenta 65.000 euros per a finançar el negoci del seu amant adolescent, fet que el primer ministre coneixia des de bon començament. Poques setmanes després, però, Robinson es va aferrar al dictamen exculpatori d’un advocat de la causa per tornar a assumir el càrrec a la vista de la greu crisi de lideratge dintre de l’unionisme.
Finalment, el 9 de març, l’Assemblea de l’Ulster va aprovar el traspàs de competències que es faria efectiu a partir del 12 d’abril, el mateix dia que l’IRA Autèntic va fer esclatar un cotxe bomba a les portes de la seu dels serveis secrets britànics. La tradicional desfilada dels orangistes de mitjan juliol a Belfast va ser el detonant de greus disturbis en els barris anomenats catòlics, disturbis que es van mantenir durant quatre dies amb nombrosos ferits i detinguts. La causa subjacent dels disturbis continuava sent l’extrema pobresa i la marginació social d’un bona part de la comunitat catòlica, que malgrat els avenços en el procés de pau no percep cap canvi en la seva situació social d’ençà de l’inici de les converses de pau. En aquest mateix sentit s’ha d’entendre la subsistència dels grups armats, com ara l’IRA Autèntic, que s’alimenta dels sectors exclosos del procés de pau, i que al principi d’octubre feia esclatar dos cotxes bomba a Derry.