Res no apuntava que seria fàcil l'any en què el primer ministre, David Cameron, assolia l'equador del seu mandat. El referèndum per la independència d'Escòcia, la crisi econòmica i les retallades, o la trama judicial sobre les relacions entre els grans mass media i el poder instituït, van ser reptes importants que no formaven part de l'agenda política, però que s'havien de resoldre abans que qualsevol altre assumpte.
En l'àmbit de la crisi econòmica, el Govern de Cameron va anar esmolant un discurs d'euroescepticisme que, en primer lloc, va mantenir la Gran Bretanya al marge del pacte d'estabilitat i, en segon lloc, va conduir a propostes com la de sotmetre a referèndum la permanència a la Unió Europea. Portes endins, des de la seva arribada al Govern, al maig del 2010, va escometre el més ambiciós programa de desmantellament de l'estat del benestar des de la seva instauració, a la postguerra; malgrat haver suportat una vaga general al final de novembre del 2011, la més important en trenta anys, el 27 de març es va aprovar la reforma de la gestió de la sanitat pública que permetria l'entrada de fins a un 50% de pacients privats en hospitals públics i obria la porta a la participació d'empreses privades en l'atenció mèdica del Servei Nacional de Salut. Al mateix temps, el Govern va obrir un front a ultramar. Durant el segon trimestre, els conservadors van atiar el foc del conflicte de les illes Malvines amb l'enviament del successor a la corona per a realitzar pretesos exercicis d'instrucció militar, o assignant a l'arxipèlag el més poderós destructor de la marina reial.
També va quedar compromesa la gestió del Govern en el cas de les escoltes il·legals. L'exconsellera delegada de News International l'imperi mediàtic del magnat R. Murdoch, Rebekah Brooks, i el marit d'aquesta, Charlie Brooks, eren amics personals del primer ministre i tots s'havien beneficiat mútuament de la seva amistat; també estava implicat Andy Coulson, editor de News of The World i antic cap de premsa de Cameron. Al final de juliol es va donar a conèixer que tots ells estaven formalment imputats per les escoltes il·legals i, al novembre, Coulson va ser acusat de subornar càrrecs públics.
Quant al referèndum escocès, el Govern britànic va provar en primera instància de titllar-lo d'il·legal sota l'argument que el parlament escocès no tenia les competències per a organitzar-lo. La resposta terminant del primer ministre escocès, Alex Salmond, en el sentit que no era qüestió de legalitats sinó de legitimitats i que el referèndum es convocaria la segona meitat del 2014, va obligar Londres a moure fitxa i mirar de pactar les condicions de la votació. El sentit estratègic britànic va portar la negociació a poder celebrar la votació en un termini molt breu, i plantejant dues úniques opcions: o independència o continuïtat. Finalment, en l'acord signat el 15 d'octubre, Salmond va accedir a limitar la pregunta a un plebiscit i a canvi va obtenir l'ampliació de l'edat de votació als 16 anys; per la seva banda, la qüestió sobre a qui corresponia la competència per a la convocatòria es va tancar amb una cessió temporal de competències a Escòcia per Londres. Salmond té, doncs, dos anys per convèncer dels beneficis de la independència una població que, segons les enquestes, només la voldria si li representés un benefici econòmic. En aquest sentit, no obstant això, Salmond també té alguns arguments, com ara que només a Escòcia s'ha aconseguit mantenir la gratuïtat de l'educació universitària o evitar el copagament de medicaments.
Al principi d'octubre el Govern va anunciar un nou paquet de retallades en despesa social per valor de 12.400 milions d'euros per als anys 2016 i 2017, pel qual quedarien afectades les rendes més baixes, a la vegada que va rebutjar apujar els impostos a les rendes més altes o posar en marxa l'impost auspiciat pels socis de Govern, els liberaldemòcrates, que havia de gravar les mansions de més de dos milions d'euros.
Irlanda del Nord
El viceministre principal nord-irlandès, Martin McGuiness, no va deixar passar l'ocasió oberta pel debat sobiranista entre Escòcia i Londres per plantejar que Irlanda del Nord també estava interessada en una convocatòria similar després de les eleccions autonòmiques del 2015-16, coincidint amb el centenari de l'Alçament de Pasqua.
Al final de juliol, tres dels quatre grups dissidents de l'inactiu Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) van anunciar la formació d'una nova organització per continuar amb la lluita armada a Irlanda del Nord. Les diferents evolucions en el si d'institucions i faccions armades eren el reflex d'una societat que encara pateix freqüents i endèmics enfrontaments al carrer, com els que es van viure els primers dies de setembre, en què va haver d'intervenir la policia i que va provocar disturbis durant diversos dies a Belfast. També va provocar violents disturbis la decisió del Consistori de Belfast de retirar la bandera britànica que onejava a l'Ajuntament des del 1906, per posar-la tan sols determinats dies.