L’any 2013 va arrencar amb la promesa electoral del primer ministre, David Cameron, de celebrar un referèndum sobre la sortida de la Gran Bretanya de la UE en cas de ser reelegit el 2015. A l’euroescepticisme d’una part important de la societat anglesa, s’hi va afegir la pressió per l’augment de la popularitat de l’ultradretà partit antieuropeu UKIP, les tensions amb la Unió Europea per la regulació de l’activitat financera de la City, així com les negociacions del pressupost plurianual de la UE. En aquest sentit, el premier britànic va aconseguir imposar les seves tesis d’austeritat i, després d’amenaçar amb el veto als comptes de la UE, va aconseguir la reducció del pressupost comunitari (2014-20) per sota del bilió d’euros. Tanmateix, el 18 de juny, la UE i el Regne Unit van arribar finalment a un acord per limitar la influència de les institucions comunitàries en la regulació que fa la City del trading –compravenda d’actius financers–. Un dels principals esculls de les negociacions va ser la vigilància dels tipus d’interès bancari emprats a la City –el líbor, sota sospita per les manipulacions de què va ser objecte per entitats financeres com el Barclays i el Royal Bank of Scotland–. Tot i l’acord, però, al cap de dos mesos les tensions van continuar perquè l’organisme de control de mercats britànics (FCA) va rebutjar formalment la regulació financera de la UE i va aprovar la relaxació en els controls a banquers i corredors de borsa.
També en matèria econòmica, les agències de qualificació van retirar al final de febrer la qualificació de la triple A de solvència creditícia al Regne Unit –l’únic país europeu que havia aconseguit retenir-la–. Poques setmanes després, l’executiu de Cameron va presentar el nou pressupost britànic amb una reducció de la despesa de 2.900 milions d’euros. Entre les mesures pressupostàries es va anunciar una disminució de l’impost de societats i de les càrregues socials de les empreses, ajudes per als compradors d’habitatges i cotxes, la congelació dels impostos sobre carburants i un estalvi de despesa derivat de les retallades als subsidis socials, les rebaixes salarials dels funcionaris i la reforma de les pensions. Amb l’excepció de la inversió en cooperació al desenvolupament –0,7% del pressupost–, la política social del Govern conservador de Cameron va ser un focus de dures crítiques per la manca de despesa social, les retallades als subsidis, l’impost per dormitori –penalització econòmica a les famílies que viuen en un pis de protecció social i disposin d’una habitació no ocupada–, la degradació del sistema sanitari públic (NHS) i l’ofensiva contra la immigració. En aquest darrer punt, al llarg de l’any, el Govern conservador va protagonitzar una escalada de noves mesures antiimmigratòries pel que fa a l’accés dels immigrants desocupats als subsidis, el requeriment d’una assegurança privada per a poder accedir als hospitals públics, l’exigència d’un any de residència i domini de l’anglès per a accedir a l’assistència legal gratuïta, la prioritat dels britànics en l’accés a l’habitatge protegit o la negativa a la lliure circulació de romanesos i búlgars. La deriva xenòfoba dels conservadors va provocar tensions en el Govern de coalició amb els liberals, especialment quan Cameron va endegar al juliol un projecte pilot de megafonia mòbil a Londres adreçat a coaccionar els immigrants perquè marxessin als països d’origen. A les crítiques d’oposició i sindicats, també s’hi van sumar les principals autoritats religioses del país.
L’escalada antiimmigratòria de Cameron i el revifat discurs thatcherista –coincidint amb la seva mort, al principi d’abril– van venir acompanyats de l’ascens en les enquestes de l’UKIP com a tercera força i la davallada tory als comicis locals anglesos celebrats el 6 de maig. Tot i la victòria conservadora, amb més d’un miler de councillors , els conservadors van perdre’n 335 davant de la recuperació dels laboristes –538 councillors , 291 més– i l’UKIP amb 147 i el 26% dels vots en alguns districtes. D’altra banda, al setembre els sondeigs van indicar que els partidaris del sí superaven lleugerament els partidaris de la unió en el referèndum d’independència a Escòcia per al 2014.
En política exterior, el 9 de juny, Edward Snowden va revelar als diaris The Guardian i The Washington Post la seva participació com a agent de l’NSA en el programa PRISM d’espionatge massiu de telecomunicacions i va facilitar documentació que comprometia directament els governs nord-americà i britànic en l’espionatge als països aliats i els seus líders. Les filtracions van demostrar la implicació de l’agència central de telecomunicacions britànica (GCHQ) en el desenvolupament del projecte Tempora, consistent en l’emmagatzematge de les dades que circulen pels cables de fibra òptica i un domini sobre més de 600 milions de trucades telefòniques diàries. També es va fer públic que els serveis secrets britànics havien espiat els delegats del G-20 durant la cimera a Londres, així com la instal·lació d’un sistema d’espionatge de telecomunicacions a la seu de l’ambaixada britànica a Berlín. Aquests fets van provocar les protestes de la Unió Europea, molt especialment de França i d’Alemanya.
Irlanda del Nord
Els forts disturbis iniciats per la comunitat protestant al final del 2012 –amb motiu de la votació de l’Ajuntament de Belfast d’hissar la bandera del Regne Unit només 17 dies assenyalats del calendari anual– es va estendre durant tot el mes de gener del 2013. Com a resultat, es van detenir més de 120 persones –la gran majoria joves menors de 21 anys– i es van comptabilitzar desenes de ferits. Aquests disturbis a Belfast es van tornar a repetir a mitjan juliol, aquest cop durant les marxes protestants que commemoren la victòria de Guillem d’Orange sobre el rei catòlic Jaume II a la batalla de Boyne del 1690. La Comissió de Marxes –ens de mediació entre protestants i catòlics– es va oposar que els protestants desfilessin pel carrer principal d’una zona catòlica, fet que va provocar l’enuig dels unionistes i uns disturbis de tres dies amb més d’un cinquantena de ferits. D’altra banda, a diferència de les altres nacions del Regne Unit, l’Assemblea d’Irlanda del Nord va rebutjar la legalització del matrimoni entre parelles del mateix sexe arran de la forta oposició del Partit Unionista de l’Ulster i els líders religiosos.