La celebració del referèndum a Escòcia va guiar bona part de la vida política de la Gran Bretanya
© Scottish Government
La celebració del referèndum sobre la independència d’Escòcia va acaparar bona part de l’atenció pública escocesa, britànica i internacional durant l’any. Si en un principi les enquestes atorgaven un clar avantatge a la permanència d’Escòcia al si del Regne Unit, a mesura que van passar els mesos la distància es va escurçar fins al punt que poques setmanes abans del referèndum l’opció independentista ja havia atrapat l’unionisme. De la tranquil·litat i confiança de la victòria amb què Downing Street va acceptar i pactar el referèndum amb el líder escocès, Alex Salmond, es va assistir a un gir de l’estratègia unionista durant les setmanes prèvies al referèndum. Davant el creixement constant del Sí en una intensa campanya de debat farcida de temes i arguments per a una opció o altra, el primer ministre, David Cameron, va llançar una contraofensiva política conjunta amb els líders laboristes i liberals, Ed Miliband i Nick Clegg, i va prometre una ambiciosa proposta de traspàs de competències britàniques per a l’autogovern escocès. Finalment, al setembre, amb una participació rècord del 85%, la ciutadania escocesa va votar majoritàriament a favor de romandre al Regne Unit, i el No a la independència es va imposar amb el 55% dels vots davant el 45% favorable a la secessió. L’opció independentista va guanyar a ciutats com Dundee o Glasgow –on es van centrar gran part dels esforços de la campanya– i entre les capes de la població més empobrida, però no a la resta del país –especialment a Edimburg i a les zones de major renda– ni al món rural.
El resultat va propiciar l’anunci de la dimissió de Salmond i el seu relleu al capdavant de l’executiu escocès per Nicola Sturgeon –número dos del Govern nacionalista– al final d’octubre. David Cameron, al mateix temps, es va reafirmar amb la seva promesa de retornar poders a Escòcia i va presentar un projecte de reforma del model territorial britànic amb traspassos de competències en matèria fiscal i despesa social. La proposta, però, es va haver d’enfrontar a grans resistències dins el partit conservador –recelós del traspàs de poders als escocesos– i molt especialment entre la direcció del partit laborista. Com a contrapartida marc a aquesta devolució, el projecte presentat pel premier britànic va incloure una major descentralització política també per a Anglaterra –sense Parlament diferenciat com a Escòcia, Gal·les o Irlanda del Nord– i va proposar que els afers anglesos fossin de competència exclusiva dels diputats de circumscripcions angleses. Les tensions dins les files laboristes per la qüestió territorial van anar en augment i, al final d’octubre, la líder del partit laborista escocès, Johann Lamont, va sorprendre amb la seva dimissió i les crítiques a Miliband i la cúpula del partit per tractar la qüestió escocesa i la direcció local com a sucursals britàniques.
També en clau electoral, a la primavera, els comicis locals parcials i les eleccions europees van consolidar el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), partit ultranacionalista antieuropeu i antiimmigració, com a nou actor clau de la política britànica amb la vista posada en les eleccions generals. Si els comicis locals van suposar 157 noves regidories a les mans de l’UKIP i la victòria laborista sobre els tories , les eleccions europees van catapultar el partit ultranacionalista com a força més votada. El partit liderat per Nigel Farage va aprofitar la baixa participació dels ciutadans (36%) per a capitalitzar el vot descontent i imposar-se amb un 27% dels vots per davant dels laboristes (25%), en ascens, els conservadors (23%) i els liberals (7%). El protagonisme creixent de l’UKIP va viure un nou capítol després de l’estiu, quan el pas d’un diputat conservador a les files d’aquest partit, Douglas Carswell, va provocar que aquest renunciés com a diputat per la circumscripció de Clacton i que es convoquessin eleccions per a escollir-ne el seu relleu. El mateix Carswell va presentar-s’hi com a candidat de l’UKIP i es va erigir en el primer diputat britànic d’aquesta formació guanyant els comicis amb un percentatge de vots superior a l’obtingut el 2010 com a candidat conservador. L’alè de l’UKIP a les enquestes va intensificar encara més la tendència de Cameron al replegament cap a posicions més antieuropeistes, antiimmigratòries i favorables a la restricció dels drets civils. Tot i la fallida ofensiva del premier contra l’elecció de Juncker com a nou cap de la Comissió Europea, Cameron va mantenir la seva estratègia de marcar distàncies amb la Unió Europea (UE) i la seva promesa electoral de convocar un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit al si de la UE en cas de ser reelegit el 2015. En aquesta direcció, Cameron va remodelar el seu gabinet a mitjan juliol, i va situar al Ministeri d’Afers Estrangers Jonathan Hill, líder dels tories al Parlament i procliu a la sortida dels britànics si no es reformés l’actual configuració comunitària. Alhora es va fer públic un informe que responsabilitzava els països comunitaris de l’entrada d’immigrants al Regne Unit.
Davant les reiterades demandes del premier britànic de restringir la lliure circulació de ciutadans comunitaris, Jean-Claude Juncker va anunciar un augment de la llibertat de moviments durant el seu mandat. Cameron, però, va anar un pas més enllà en la seva contraofensiva i va presentar un projecte per a limitar l’aplicabilitat de les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans sobre la legislació britànica. Al final d’octubre, Cameron va anunciar els seus plans de formular una declaració pròpia de drets humans que permetés recuperar sobirania als britànics en aquesta matèria i reconegués el poder de veto del Parlament britànic sobre l’aplicació de les sentències del Tribunal d’Estrasburg en territori britànic. Malgrat les contínues proclames euroescèptiques i antiimmigratòries de l’executiu, no va ser fins a una nova promesa de reducció milionària d’impostos al principi d’octubre que Cameron va poder recuperar el pols a les enquestes d’intenció de vot.
Irlanda del Nord
En plena campanya electoral dels comicis locals a l’Ulster, es va reviure un nou episodi polèmic sobre les conseqüències i els drames esdevinguts durant dècades de conflicte armat a Irlanda del Nord. Al principi de maig, el líder del Sinn Féin, Gerry Adams, va ser detingut i interrogat durant tres dies arran de la investigació sobre la mort el 1972 de Jean McConville –una dona de 37 anys a qui l’Irish Republican Army (IRA) havia acusat de confident policial–. Adams, que va ser posat en llibertat i es va declarar innocent, va denunciar la instrumentalització política del cas. En els comicis, però, el Sinn Féin va esdevenir la força amb més percentatge de vot (24%) per davant del Partit Democràtic Unionista (23%), tot i que aquests darrers van obtenir més nombre de representants electes (130). Al cap de pocs mesos, va morir el polèmic fundador dels unionistes i figura clau del conflicte nord-irlandès, el reverend radical Ian Paisley.
D’altra banda, la sentència del Tribunal Superior de Londres al gener de no reconèixer cobertura gratuïta a les dones nord-irlandeses desplaçades a altres punts del Regne Unit per poder avortar va intensificar la reobertura del debat a l’Ulster. Amb una legislació pròpia molt restrictiva –només reconeix la interrupció de l’embaràs en supòsits de risc per a la salut de la dona a llarg termini, excloent-ne els casos de violació o malformacions del fetus–, el ministre de Justícia, David Ford, va emplaçar els partits i el conjunt d’una societat amb posicions molt dividides en el si de les pròpies comunitats catòliques i protestants a obrir un procés que n’ampliï els supòsits. També en l’àmbit de la justícia i en paral·lel a la República d’Irlanda, al gener va començar el procés d’investigació sobre els abusos a menors durant dècades en institucions religioses amb la connivència per omissió de les autoritats públiques –dels quals es van acreditar uns cinc-cents casos.