La primera ministra Theresa May va signar, al març, la carta per la qual exposava al president del Consell d’Europa la intenció de la Gran Bretanya de retirar-se de la Unió Europea
© Number 10
L’any del Brexit i la tensa negociació –interna i externa– per a activar la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea, i de les eleccions anticipades convocades per la premier Theresa May amb l’objectiu de reforçar la majoria absoluta conservadora, va ser també l’any en què Anglaterra va patir fins a quatre greus atemptats terroristes.
Al final de març, un home va atropellar deliberadament els vianants que es trobaven al seu pas pel pont de Westminster, a Londres. Cinc persones van morir i més de 40 van resultar ferides al pont fins que el vehicle es va estavellar contra les tanques del Parlament britànic, el terrorista va atacar a ganivetades el personal de seguretat que custodiava la institució i va ser abatut a trets per la policia. Dos mesos més tard, al final de maig, un terrorista suïcida va fer esclatar una bomba entre el públic al final d’un concert multitudinari de la cantant Ariana Grande al Manchester Arena; 22 persones van morir i 64 van quedar ferides, i va esdevenir el segon atemptat més mortífer de l’ISIS al Regne Unit després dels atemptats suïcides al metro i a un autobús de Londres el 2005, on van morir 52 persones i 700 van resultar ferides. Només 10 dies més tard, a 5 dies de les eleccions legislatives britàniques del 8 de juny, 3 terroristes gihadistes van atropellar els vianants que es trobaven al pont de Londres fins a arribar a la zona d’oci i restaurants del mercat de borough –en una hora de màxima afluència–, i després, a peu, van atacar a ganivetades les persones que es trobaven al seu pas. Set persones van morir i 48 més van resultar ferides, mentre que els agressors van ser abatuts a trets per la policia.
La campanya electoral es va suspendre, però les crítiques a la primera ministra May es van multiplicar per part de tota l’oposició i una part del seu partit quan es va saber, poc més tard, que la gran majoria dels autors dels tres atemptats havien estat fitxats o investigats per la policia per la seva implicació gihadista. Però sobretot van aflorar les crítiques al lideratge relativament passiu i marcadament a la defensiva de Theresa May en la gestió de 3 atacs, que va posar en dubte els serveis d’intel·ligència del MI5 i l’eficiència de la policia metropolitana.
El lideratge de May també va ser qüestionat quan, a mitjan juny, un incendi va carbonitzar la torre Grenfell a Londres –una torre residencial de 24 plantes, amb veïns de poc poder adquisitiu, situada entre els barris més rics de la ciutat, Kensington i Chelsea, que poc temps abans havia estat objecte d’una reforma polèmica. Cinquanta-vuit persones van morir a causa del foc perquè l’edifici només tenia una sortida per al centenar de famílies que hi residien i no disposava de sistemes automàtics d’emergència contraincendis habituals en gratacels. A més a més, les autoritats municipals havien aprovat un projecte milionari de recobriment estètic de la façana elaborat amb material inflamable prohibit en altres països europeus. Davant de la tragèdia, la primera ministra May va tardar a reaccionar, i encara que va acabar visitant la torre, ho va fer allunyada i protegida de les víctimes, a les quals no va atendre.
Un cop les primeres propostes britàniques per a sortir de la UE van ser rebutjades de ple per la Comissió Europea, el mes de març, la Cambra dels Lords va exigir a May que els termes de la sortida de la Unió Europea se sotmetessin a votació amb capacitat de veto del Parlament britànic. Per això, a l’abril, per tal de reforçar legitimitats per a encarar l’activació del Brexit i les múltiples matèries derivades de la sortida de la Unió Europa al llarg del 2017, la premier britànica va convocar eleccions anticipades per al mes juny. Davant d’aquest complex escenari, la convocatòria anticipada d’eleccions tres anys abans del final de la legislatura s’aventurava com una arma propícia per a May, amb vint punts d’avantatge a les enquestes i la necessitat de reforçar el seu lideratge abans i durant la negociació amb la UE, tant internament com externament. Això no obstant, l’efecte que finalment es va produir va ser just el contrari.
Les eleccions del 8 de juny van suposar la victòria de Theresa May, però un duríssim revés als tories amb la pèrdua de la majoria absoluta dels conservadors al Parlament britànic. Per contra, un a priori afeblit partit laborista, que havia virat nítidament cap a l’esquerra en els seus postulats sota el lideratge de Jeremy Corbin, no només va revifar sinó que va catapultar la figura i popularitat de Corbin com a alternativa de futur a May. En vots, els conservadors es van situar en 13.667.213 vots, amb un creixement del 5% respecte de les eleccions anteriors, mentre que els laboristes van créixer un 10% i van obtenir 12.874.985, amb un 40% dels vots vàlids emesos i a només un 2,4% dels tories. Com a resultat del sistema electoral de circumscripcions territorials uninominals, els conservadors van obtenir 318 escons i els laboristes 262, seguits de l’Scottish National Party amb 35 escons –en vots absoluts 977.679, un 1,7% i 21 escons menys que a les anteriors–, 12 escons per als liberals –amb 2.371.772 vots, un 0,5% menys però 4 escons més– i 10 escons del Partit Unionista Democràtic i 7 del Sinn Féin respectivament pel que fa a l’Ulster. L’UKIP, el partit xenòfob i ultranacionalista, va perdre un 10% de vots i l’únic escó que tenia a la cambra. En clau personal, tampoc no van sortir electes en les seves circumscripcions els carismàtics ex-viceprimer ministre liberal Nick Clegg i l’excap de l’executiu escocès, Alex Salmond.
La pèrdua de la majoria absoluta dels conservadors va obligar May a aconseguir acords amb l’oposició per a poder governar. Finalment, el Partit Unionista de l’Ulster és el que va segellar un pacte de suport parlamentari de dos anys pel que fa a la investidura de May, el Brexit, la Seguretat Nacional i els pressupostos a canvi d’una inversió suplementària de 1.000 milions de lliures a Irlanda del Nord. Aquest acord va ser durament criticat pel Govern escocès i les autoritats gal·leses pels greuges comparatius i l’arbitrarietat política de criteris financers.
Les fragilitats del nou executiu de May i la fragmentació parlamentària entorn del Brexit van propiciar una flexibilització de les propostes britàniques de sortida de la UE, passant del que es va conèixer com a Brexit dur a un Brexit tou. Tot i així, les negociacions van bloquejar-se en diversos moments de l’any al voltant de la factura financera a pagar per Londres i altres temes com el mercat comú i la unió duanera, la circulació de béns i persones, i els drets dels ciutadans comunitaris residents a la Gran Bretanya.
El principi d’acord de la primera fase de separació entre la Gran Bretanya i la UE, finalment, es va confirmar al començament de desembre. Segons l’acord, la factura financera de la segregació costarà entre 45.000 i 60.000 milions d’euros a la Gran Bretanya en concepte de despesa compromesa pendent i obligacions per a projectes en execució no conclosos; la UE acceptarà un període de transició britànic per a la sortida de la unió duanera sempre que West-minster reconegui i se sotmeti a la jurisdicció i els tribunals comunitaris, i la Gran Bretanya acceptarà que no existeixin fronteres ni divergències reguladores a l’illa d’Irlanda entre la república irlandesa i Irlanda del Nord.