La fallida econòmica de Grècia va comportar la intervenció directa de la Unió Europea en la gestió del país i la dimissió del primer ministre, Geòrgios Papandreu
© Unió Europea
La sort del país no va canviar respecte de l’any anterior, i els atacs contra el seu deute sobirà van posar al país en la situació més humiliant i més tràgica de la seva història recent. Amb el país extenuat, a la vora del col·lapse social per la radical contracció de l’economia i els efectes de l’ajust de mitjan 2010, la resposta del Fons Monetari Internacional (FMI) i i la Unió Europea (UE) va ser supeditar la concessió dels subsegüents trams del rescat aprovat al maig del 2010 a l’aprovació d’un segon pla d’ajustament i molt més dur. Però ben aviat es va evidenciar que ja no bastaria amb aquest nou tram dels préstecs, sinó que caldria un segon rescat molt més ambiciós. No estava en joc l’economia grega, sinó salvar de la fallida la banca privada alemanya i francesa, principals creditores dels títols de deute públic grec. Per aquest motiu, davant de l’evidència que Grècia mai no podria pagar la totalitat del deute, es va aprovar abans un nou pla d’ajustament, al final de juny, que va proposar la reducció del 25% de la funció pública, la privatització radical de tots els béns i drets públics, l’augment d’impostos indirectes i contribucions socials, i les retallades en sanitat. De nou, el 21 de setembre es va aprovar un nou i severíssim pla de retallades pel qual, entre d’altres, es van tornar a retallar les pensions entre un 20% i un 40%, es va presentar un expedient de regulació per a 30.000 funcionaris, els quals si després d’un any no trobaven ocupació passaven a l’atur, i es va reduir un 15% els sous dels que romanien en els seus llocs de treball.
Tanmateix, no va ser fins el 26 d’octubre que la UE va acceptar alliberar l’últim tram de crèdits del rescat del 2010 i posar en marxa el segon rescat, aprovat el 27 de juliol, amb una inajornable condonació del 50% del deute, i només un cop es va fer palès que, de la supervivència de Grècia, en depenien la gran banca privada europea, la moneda única i potser l’estabilitat del capitalisme mundial. Al mateix mes d’octubre, el primer ministre Geòrgios Papandreu, va anunciar la convocatòria d’un referèndum entorn de les condicions del segon rescat, però les pressions polítiques internes i externes el van portar a dimitir, el 7 de novembre, i l’exvicepresident del Banc Central Europeu Lucas Papademos va ser designat primer ministre d’un govern de concentració (PASOK, Nova Democràcia i el partit d’extrema dreta, LAOS) que hauria de conduir el país fins a la convocatòria d’eleccions anticipades.