Les eleccions generals de l’11 de setembre van ocupar una part molt important de l’agenda política de l’any, i un cop més durant tot el procés es va fer evident la fortalesa d’un model de democràcia de clienteles vinculat a un lideratge personalista. Els resultats en les eleccions legislatives també van confirmar que l’arrelament dels partits és feble, ja que en la darrera dècada han proliferat les agrupacions electorals creades per a l’ocasió. Igualment es va fer palès que la representativitat parlamentària és fragmentada i molt volàtil, amb dos grans grups que tenen aproximadament un terç del total dels diputats cada un: el Partit Patriota (56) i la Unitat Nacional de l’Esperança (48). Per contra, l’altre terç dels diputats està repartit entre nou partits, cosa que permet coalicions amb una geometria força variable en funció de les negociacions sobre càrrecs i assignacions pressupostàries. En aquestes condicions és difícil extirpar la corrupció imperant i augmentar la confiança en les institucions, i, per tant, es manté l’amenaça de crisi de governabilitat. Quant a l’elecció presidencial, com que cap dels deu candidats no va assolir el 50% dels vots, es va celebrar una segona volta el 6 de novembre entre dos representants de la dreta: el general retirat Otto Pérez Molina, del Partit Patriota, i Manuel Baldizón, de Llibertat Democràtica Renovada (LIDER).
En l’activitat econòmica va influir la política expansiva de la despesa pública, molt lligada al cicle electoral, i també les inversions públiques per a la reconstrucció de les zones afectades pels ciclons i les inundacions del 2010. Aquests estímuls també van activar la demanda interna i el PIB va créixer entorn del 4%.