A principi de gener, hi va haver una nova onada de detencions de dissidents a l’Iran. El web de l’oposició iraniana Rahesabz va informar de l’arrest de més de 90 persones, entre les quals hi havia 10 assistents del líder de l’oposició Mir Hussein Moussavi, 17 periodistes i 12 membres de la petita comunitat religiosa de Baha. També es va denunciar la detenció de centenars d’estudiants en diverses ciutats iranianes, sobretot a Mashhad, i d’una trentena de membres del grup conegut com “mares de dol”, a Teheran, que protestaven contra la mort o desaparició dels seus fills durant les protestes postelectorals del juny del 2009. Al febrer, l’Iran va celebrar el 31è aniversari de la Revolució Islàmica. Encara que les manifestacions van ser prohibides, els líders de l’oposició van cridar els seus membres a participar-hi massivament per fer sentir la seva veu, i milers de simpatitzants del moviment verd, el color de l’oposició, van sortir als carrers de Teheran, donant lloc a diversos enfrontaments violents amb la policia i a nombrosos arrestos.
La política de mà dura va prosseguir al mes d’abril, i les autoritats iranianes van prohibir dos grans partits que van donar suport al candidat reformista Moussavi a la presidència el 2009: el Front de Participació Islàmica de l’Iran (FPII) i l’Organització de Mujahidins de la Revolució Islàmica (OMRI), properes a l’expresident Mohammad Khatami. D’altra banda, el consell de vigilància de la premsa del Ministeri de Cultura va suspendre la publicació del diari Bahar, reformista.
A mitjan juliol es va produir un doble atac a la mesquita de Jamia a Zahedan, capital de la província de Sistan-Balutxistan, al sud-est de l’Iran, que va provocar la mort de 30 persones i 250 ferits. Els actes van ser reivindicats pels rebels sunnites de Junduqah (‘Soldats de Déu’), el líder dels quals, Abdulmalek Rigi, havia estat executat.
paral·lelament, la crisi nuclear va continuar al llarg de l’any. Al febrer, l’Iran va començar el procés d’enriquiment d’urani al 20% a les instal·lacions de Natanz. La decisió es va prendre, segons Teheran, pel bloqueig de les converses amb el Grup dels Sis (els Estats Units, Rússia, la Xina, França, Gran Bretanya i Alemanya) de cara a subministrar combustible enriquit a l’Iran, que havia rebutjat una proposta, de novembre del 2009, d’enriquir el seu urani a Rússia i França. Així, al juny, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, amb els vots en contra del Brasil i Turquia i l’abstenció del Líban, va aprovar la resolució 1929 amb noves sancions contra l’Iran. El text recull les sancions ja adoptades pel consell al desembre del 2006, al març del 2007 i al març del 2008, i a més les amplia (impedeix que l’Iran pugui invertir a l’estranger en algunes activitats sensibles, com les mines d’urani; preveu inspeccions en alta mar dels vaixells iranians; i prohibeix la venda a l’Iran de 8 nous tipus d’armes pesants, inclosos tancs).
Al final del juliol, la UE també va reforçar les seves sancions contra l’Iran: prohibició de qualsevol nova inversió, transferència de tecnologia o projecte d’assistència tècnica en la refinació i liqüefacció de gas natural; congelació dels actius dels vuit bancs iranians i prohibició de gairebé tots els negocis d’assegurances en direcció a l’Iran; intensificació dels controls del transport de càrrega per via aèria o marítima; restricció dels permisos de visat, i increment de les sancions contra diverses estructures dels Guardians de la Revolució.
Per la seva banda, els Estats Units també van reforçar les seves sancions. De fet, el president Barack Obama va promulgar l’1 de juliol un projecte de llei aprovat pel Congrés, que reforça la legislació existent per incloure noves sancions econòmiques, en particular per interrompre el subministrament de gasolina cap a la república islàmica, que no té capacitat de refinació suficient. El Canadà i Austràlia també van anunciar un enduriment de les sancions.
Malgrat les sancions, al final d’agost, l’Iran va posar en marxa la seva primera central nuclear a Bushehr, al sud del país, amb la càrrega de 165 barres de combustible nuclear rus al reactor de la central.
Mentre continuaven els problemes interns i externs, el president iranià va desenvolupar una gran ofensiva diplomàtica al llarg de l’any. Al gener va visitar el Tadjikistan, on les converses es van centrar en la cooperació econòmica i es va anunciar que l’Iran donarà 200 milions de dòlars per a ajudar a construir la controvertida central hidroelèctrica de Roghun. També al gener, al Turkmenistan, Mahmud Ahmadinejad va inaugurar un nou gasoducte de 30,5 quilòmetres de llarg, que uneix el dipòsit Dovletabat, al sud-est del país, amb la refineria Khangiran, al nord-est de l’Iran. Al març, el president iranià va visitar l’Afganistan per parlar de les relacions bilaterals, de la cooperació econòmica i del projecte de construcció d’una línia ferroviària entre el Tadjikistan i l’Iran a través de l’Afganistan; durant una conferència de premsa, el cap d’Estat iranià va criticar la presència de forces militars estrangeres a l’Afganistan. Al final de maig, l’Iran i el Pakistan van concloure un acord històric per a la construcció d’un gasoducte que subministrarà gas iranià al Pakistan. Finalment, a mitjan octubre, Ahmadinejad va visitar el Líban on es va entrevistar amb el president libanès, Michel Suleiman, amb el primer ministre Saad Hariri, i amb Hassan Nasraqah, líder del partit Hezbol·là; també va viatjar a la frontera amb Israel, al sud del país.