El ministre d’Afers Estrangers iranià, Javad Zarif, durant les negociacions a Lausana al mes d’abril per a arribar a un acord sobre el programa nuclear
© U.S. Department of State
L'inici de la normalització de les relacions exteriors arran de l'acord nuclear va ser el fet més important de l'any. A l'abril, l'Iran, juntament amb els cinc països membres del Consell de Seguretat amb dret de vet --els Estats Units, Rússia, la Xina, el Regne Unit i França-- i Alemanya van arribar a un principi d'acord sobre el programa nuclear iranià. Alguns grups iranians van criticar el pacte, dient que el país estava fent massa concessions. Finalment, es va arribar a un acord el 14 de juliol, segons el qual l'Iran va acceptar reduir el nombre de centrifugadores --de 19.000 a 5.000-- per a aconseguir urani enriquit, limitar l'enriquiment durant quinze anys i posar tot el seu equipament sota el control i la inspecció de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (AIEA). A canvi, els Estats Units i la Unió Europea aixecarien totes les sancions una vegada signat l'acord. Una signatura que encara va haver de superar dues dificultats importants: d'una banda, el president dels Estats Units, Barack Obama, havia d'aconseguir l'acceptació d'un Congrés (tant de la Cambra de Representants com del Senat) d'entrada molt crític; de l'altra, el president iranià, Hassan Rouhani, havia de comptar amb l'aprovació qualificada del líder suprem, l'aiatol·là Ali Khamenei. El Congrés finalment va donar llum verd a l'acord a mitjan setembre, i un mes després ho va fer el Parlament iranià, el Consell de Guardians de la Re-volució i també Khamenei, imposant, però, l'aixecament de sancions com a condició per a l'inici de l'aplicació. A mitjan octubre, els Estats Units i la Unió Europea van començar a aixecar les sancions, una vegada l'AIEA va confirmar que l'Iran havia proporcionat informació sobre la història del seu programa nuclear, tal com es requeria en l'acord.
D'altra banda, l'Iran va implicar-se militarment en les guerres de Síria i l'Iraq, lluitant contra l'Estat Islàmic (EI), protegint alhora els seus aliats xiïtes iraquians i donant suport al règim de Baixar al-Assad. Així mateix, però, va mantenir una certa entesa amb les grans potències també implicades en les guerres. D'una banda, al final del setembre, Rússia va anunciar l'intercanvi d'informació sobre intel·ligència amb l'Iran, Síria i l'Iraq, com a part del seu esforç per combatre l'EI. Tot i que l'acord es va interpretar com un intent de crear una coalició que rivalitzés amb la formada pels Estats Units, al final de l'octubre. D'altra banda, l'Iran va ser convidat a participar en les converses que mantenen els Estats Units, Rússia i alguns països europeus sobre possibles solucions polítiques a la guerra civil de Síria.
Finalment, les autoritats iranianes van informar al setembre que el nombre de pelegrins morts en una allau humana a la Meca (Aràbia Saudita) era de 464, sumant-se als països que van qüestionar la manera en què els saudites van gestionar el desastre.