Les milícies de l’Estat Islàmic de l’Iraq i de Llevant (EIIS) van dur a terme una gran ofensiva al llarg de l’any, que els va portar a controlar àmplies zones del país. Al gener, l’EIIS va prendre el control de sectors de les ciutats de Ramadi i Al-Fal·luja, al nord-oest de Bagdad, on va declarar l’“Estat Islàmic”. Els combats van forçar a fugir més de 20.000 famílies a les regions veïnes. Paral·lelament, una onada d’atemptats no reivindicats van provocar la mort de més de 50 persones, especialment a Bagdad, la capital. Al juny, les milícies de l’EIIS ja controlaven la província de Nínive, al nord; la ciutat de Mossul, la segona del país; Tikrit i altres sectors de les províncies de Salah ad-Din i Diyala, a l’est; també Tal Afar, un poble estratègic de majoria xiïta al nord, i parts de la frontera amb Síria.
Així, al final de mes, l’EIIS i el Jabhat al-Nusra, la branca siriana d’Al-Qaida, es van fusionar, i el dia 30 de juny, els gihadistes sunnites de l’EIIS van anunciar l’establiment d’un califat islàmic, situat territorialment entre Síria i l’Iraq, i amb Abú Bakr al-Baghdadí, cap de l’EI, com a califa. A partir d’aquest moment, el grup va canviar el seu nom pel d’Estat Islàmic.
Paral·lelament, va créixer la pressió internacional i regional, especialment dels Estats Units i l’Iran, i interna –del gran aiatol·là Alí al-Hussayní as-Sistaní i del líder religiós Muqtadà as-Sadr, ambdós xiïtes– contra el primer ministre iraquià, Nurí al-Malikí, considerat responsable d’haver permès l’ofensiva insurgent de l’EI, pel seu sectarisme i estil autoritari.
Al maig, es van celebrar eleccions parlamentàries, les quals van ser guanyades per Malikí, però només va obtenir 92 escons dels 328 que hi ha al Parlament. Les converses per formar un nou govern no van prosperar i, finalment, Malikí va anunciar, a mitjan agost, que Haydar al-Ibadí, xiïta i membre també del partit islàmic Dawa, seria el seu successor. Al-Ibadí va formar un govern d’integració, amb representants xiïtes, kurds i sunnites, que el Parlament va confirmar al setembre.
Tot i que els Estats Units van enviar consellers militars a Bagdad per donar suport a les forces governamentals, només els milicians kurds –els peixmergues– es van enfrontar de manera decisiva a l’ofensiva de l’EI. Aquesta situació va començar a canviar al mes de setembre, quan una coalició de països liderada pels Estats Units, i en què també van participar el Regne Unit i alguns països àrabs, va començar a bombardejar les posicions de les tropes gihadistes, les quals, per la seva part, van posar en marxa una política i una propaganda del terror a les zones que dominaven al nord i l’oest del país, practicant lapidacions, decapitacions i crucifixions entre la població civil i també amb els estrangers que mantenien retinguts, com els periodistes americans James Foley i Steven Sotloff i els britànics David Haines i Alan Henning.
Al llarg d’aquest any, més d’un milió de persones van fugir de les seves llars per por dels combats i de la repressió de l’EI. A més, aquest grup va aconseguir controlar cinc camps petroliers iraquians, que se sumen als tres que ja controlava a Síria. El petroli que n’obté l’exporta per xarxes de contraban cap al mercat negre de Turquia, mercadeig que li proporciona a aquest grup una molt valuosa font d’ingressos per a comprar armament i mantenir un nombre de milicians no inferior a 20.000.