La crisi va seguir castigant amb força les finances públiques irlandeses, que no havien guanyat res amb el rescat milionari del sistema bancari del 2009 a càrrec de fons públics. Així, el tercer pressupost nacional en 15 mesos aprovat al final del 2009 retallava subvencions per assistència social i prestacions per fill a càrrec. El Govern també va tenir temps per aprovar lleis tan singulars com la penalització de la blasfèmia, que quedava subjecta a sancions de fins a 25.000 euros, a la vegada que va consentir que la majoria de les escoles, fins i tot de nova construcció, romanguessin sota la tutela de l’Església catòlica.
A mitjan maig, els més optimistes es van deixar emmirallar per la dada conjuntural de l’increment d’exportacions durant el primer trimestre, que anunciava als quatre vents la desitjada estabilització de l’economia i la fi de la recessió. Tanmateix, dos mesos després, les agències de qualificació van rebaixar la credibilitat creditícia del país, i van tornar-ho a fer al final d’agost tant per l’estimació del cost de rescat del sistema bancari irlandès, a la vora de la fallida, com per un insostenible dèficit fiscal que al final d’any va assolir un inversemblant 32% del PIB.
Per tal d’expiar la humiliació d’un rescat internacional a l’estil grec, el Govern havia de recaptar recursos, i el 21 de setembre va aconseguir coqocar deute públic per valor de 1.500 milions d’euros en els mercats de capital. Al final de setembre, però, les dades del segon trimestre van confirmar que l’economia tornava a entrar en recessió, i al cap d’uns dies es va fer palès que la quantitat destinada al rescat del sistema bancari s’havia d’ampliar: ja no bastarien els diners dels contribuents irlandesos per a salvar els bancs del país. Finalment, el 18 de novembre el Govern va sol·licitar formalment l’assistència del fons de rescat de la UE i l’FMI, que el va aprovar el 28 de novembre per valor de 85.000 milions d’euros.
Malgrat que a Irlanda no li va ser imposat un protectorat a l’estil grec, les condicions no deixaven de ser humiliants: 6,7% d’interessos de devolució del crèdit, retallada pressupostària de 15.000 milions d’euros —20% del pressupost anual— i una reforma laboral que hauria de suposar l’estocada final al concepte tuïtiu del dret laboral.