Irlanda va tancar el 2011 amb un dèficit del 9,9% del PIB, lleugerament per sota del que s'havia estipulat com a condició per a obtenir el rescat aprovat al novembre del 2010, i a més va presentar un creixement de l'1% del PIB. Dins els termes de l'acord, Irlanda havia d'assolir un dèficit del 8,6% del PIB el 2012 i, per aquest motiu, el Govern va presentar uns pressupostos amb noves retallades en despesa pública. El 28 de febrer, el primer ministre Enda Kenny va anunciar la convocatòria d'un referèndum per decidir l'aprovació del pacte fiscal europeu, referèndum que es va celebrar l'1 de juny i que va obtenir un 60% de sufragis favorables al Tractat d'Estabilitat. Malgrat tot, a l'abril es va donar a conèixer que l'economia irlandesa tornava a entrar en fase recessiva i que registrava una important contracció del PIB. Les dades positives de desembre, que tant havien alabat les autoritats europees, tan sols van ser un miratge: amb una retallada aplicada sobre la despesa de 85.000 milions d'euros, Irlanda estava aturada i asfixiada; a més, el sector bancari, nacionalitzat massivament amb una injecció de 64.000 milions d'euros des del 2008 el rescat més costós des de la Gran Depressió als Estats Units, va tornar a donar símptomes d'ofegament i necessitava 65.000 milions per a garantir dipòsits en un futur. Per aquest motiu, el Govern va mostrar un viu interès en la iniciativa del supervisor bancari europeu que hauria de suposar la recapitalització directa de la banca des d'instàncies europees. Però l'ajornament de la mesura fins el 2014, i un dictamen de la troica en què informava sobre la sostenibilitat a curt termini del seu sistema financer, van deixar recapitalitzacions bancàries eventuals a expenses d'una renegociació del rescat per cobrir els 65.000 milions necessaris.