De tots els estats membres de la UE, Irlanda és l’únic que té una frontera terrestre amb el Regne Unit. Per això, quan, el mes de març, la primera ministra, Theresa May, va invocar l’article 50 per a iniciar les converses per a executar el Brexit, van sonar totes les alarmes a Irlanda. La raó va ser l’impacte que tindria en la frontera comuna, la que separa Irlanda del Nord, encara sota sobirania del Regne Unit, de la República d’Irlanda. Els darrers anys, aquesta frontera ha estat quasi invisible, però la sortida del Regne Unit de la UE amenaça tornar a fer-la ben visible, fins i tot amb el restabliment dels posts de control, fet que dificultaria el comerç a banda i banda. La reacció va ser immediata. Des del Sinn Féin, es va amenaçar amb una campanya de desobediència civil, i també es van difondre rumors que les instal·lacions frontereres que entressin en funcionament serien objectiu prioritari dels grups paramilitars republicans que encara actuen a l’illa. Així, Brussel·les no va perdre l’oportunitat de donar suport a la demanda de Dublín en el sentit que l’estatus de la frontera havia de formar part de la fase 1 de la negociació del Brexit. Londres es va trobar, però, que els unionistes nord-irlandesos, i particularment el seu partit majoritari, el DUP, no volien sentir a parlar de concedir cap tipus d’especificitat en aquest sentit que separés el nord d’Irlanda de la resta del Regne Unit. Després de mesos de negociació, finalment, el 8 de desembre, es va arribar a un acord entre Londres i Brussel·les, amb el vistiplau de Dublín, en virtut del qual la frontera serà soft; si bé això no suposa cap estatus especial per als comtats del nord i Irlanda del Nord, no haurà de sotmetre’s a les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, com tampoc no ho farà la resta del Regne Unit.
Quant a la política domèstica, hi va haver un canvi significatiu. El primer ministre, Enda Kenny, va anunciar la seva intenció de dimitir el mes de maig, molt pressionat per un escàndol policial que havia posat contra les cordes el seu govern minoritari. Això va donar lloc a una cursa entre membres del seu partit, el democratacristià Fine Gael, que finalment va ser guanyada per Leo Varadakar, ministre d’Afers Socials, de 38 anys, metge, fill de pare hindú i homosexual.