Després d'una setmana d'intenses protestes i disturbis, el 23 de gener el primer ministre conservador, Geir H. Haarde, va anunciar la convocatòria d'eleccions anticipades per al 9 de maig. Dos dies després va dimitir el ministre d'Economia, el socialdemòcrata Björgvin Sigurdsson, l'artífex de la controvertida decisió de salvar les tres principals entitats financeres del país amb fons públics, tal com van fer els seus homòlegs europeus. Les protestes continuades, però, van forçar la dimissió en bloc de la coalició de govern el 26 de gener. L'encàrrec de dirigir el Govern interí va recaure sobre la ministra d'Afers Socials, la socialdemòcrata Jóhanna Sigurdardóttir, que es va convertir en la primera cap de govern del món reconegudament homosexual. Sigurdardóttir va governar fins les eleccions en coalició amb el Moviment d'Es-querres, formació que fins aleshores s'havia mantingut a l'oposició.
Les eleccions del 24 d'abril van confirmar la coalició de govern amb el 49,7% dels vots. La potenciació de l'ocupació, la protecció de l'habitatge i de la família, i la instauració de nous valors eren els objectius del Govern.
El 16 de juliol, el Parlament va aprovar la iniciativa legislativa, a instàncies de la primera ministra, per iniciar les negociacions que havien de permetre l'ingrés del país a la UE; al cap de deu dies, la Unió Europea va acordar iniciar un procediment exprés per a Islàndia.
A finals d'agost, el Parlament va aprovar una llei que havia de compensar els estalviadors britànics i holandesos per les pèrdues patides per la nacionalització bancària. L'aprovació de la llei, anomenada Icesave, va estar condicionada per l'advertència de l'FMI de paralitzar el préstec milionari que li havia concedit uns mesos enrere en cas que no es promulgués, i també per les amenaces dels governs britànic i holandès de no secundar el seu ingrés a la UE.