En la seva particular via de sortida de la crisi, Islàndia ha demostrat que hi ha altres maneres de sortir-se’n sense que la ciutadania pagui la factura del que van organitzar polítics i banquers. Així, per exemple, el 9 d’abril els electors van rebutjar per segona vegada en referèndum el pagament de 40.000 milions d’euros (una tercera part del PIB islandès) al Regne Unit i Holanda pel rescat dels dipòsits de la financera Icesave, tot i haver-se renegociat el pagament a 37 anys i a un 3,3% d’interès. Però també va ser excepcional la decisió de jutjar els directors dels bancs que van fer fallida i a l’exprimer ministre Geir H. Haarde, a partir de l’acusació de fiscalia per negligència, que es va fer pública el 7 de juny. Va coincidir amb aquest processament la notícia que l’economia sortia de la recessió amb un creixement del 2% durant el primer trimestre de l’any, dinàmica que es va confirmar a les acaballes de l’any.
El petit país també va donar lliçons en qüestions polítiques: el 27 de juliol es va presentar el projecte de llei de Constitució elaborat per una assemblea de 25 persones escollides d’entre 522 islandesos i en la qual havia participat tota la població de manera oberta per via telemàtica, seguint cadascun dels debats d’elaboració en emissions retransmeses en directe per mitjà d’internet. A més, tot i que els analistes van coincidir en què una de les taules de salvació de la crisi va ser disposar d’una moneda pròpia islandesa, el Govern va continuar avançant en el procés d’incorporació a l’euro, i va anunciar la convocatòria d’un referèndum per al 2013.