En el tradicional discurs de final d'any, el president Ólafur Ragnar Grímsson va anunciar que dimitiria el 2012, la qual cosa posaria fi a setze anys de mandat. Grímsson, que paradoxalment havia estat un dels màxims defensors de l'etapa expansiva de la banca islandesa, s'havia fet popular per ser el primer president a fer servir el seu poder de veto davant d'una decisió del Parlament. I ho havia fet en dues ocasions, fet que va provocar la convocatòria de dos referèndums exitosos contra el pagament amb fons públics dels dipòsits holandesos i britànics en la fallida banca comercial islandesa. No obstant això, es va tornar a presentar com a candidat a les eleccions celebrades l'1 de juliol, que va guanyar amb una campanya centrada en el rebuig a l'ingrés islandès a la Unió Europea, qüestió per altra banda aliena a les competències de la presidència.
Els comptes de l'únic país europeu que ha aplicat polítiques econòmiques inclusives per a afrontar la crisi alta fiscalitat per les rendes més altes i protecció de les més baixes, rebuig del rescat amb fons públics de la banca privada, etc. no podien anar millor, i a l'octubre ja va anunciar que la taxa d'atur era del 5% contra el 15% al maig del 2010, que el creixement del PIB era d'un 2% i el dèficit del 5,4%.
Una vegada el Consell Constitucional vint-i-cinc ciutadans escollits expressament havia presentant l'esborrany de la Constitució, aquest va ser votat en referèndum, juntament amb d'altres cinc qüestions, entre les quals s'incloïa la nacionalització dels recursos naturals. En la votació celebrada el 21 d'octubre, el 66,9% dels vots donava suport a l'esborrany constitucional un text extremadament avançant en qüestions de participació ciutadana, transparència política i control de poders, i el 81% va aprovar la nacionalització dels recursos naturals del país.