Amb una economia força recuperada des de l’esclat de la bombolla financera el 2008, Islàndia va celebrar eleccions legislatives el 27 d’abril. El Govern sortint de l’Aliança Socialdemòcrata i el Moviment d’Esquerra Verda es van presentar a les eleccions en un context macroeconòmic de creixement pròxim al 2% del PIB, descensos de la taxa d’atur del 10% al 5%, disminució de la inflació del 18% al 4% i elogis de l’FMI per la recuperació econòmica, així com amb la sentència favorable a Islàndia del Tribunal de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) arran de la seva negativa a rescatar els dipòsits de britànics i holandesos en els bancs islandesos caiguts durant la crisi. Això no obstant, els partits de la coalició governant van patir un fort retrocés –del 17% i l’11%, respectivament– i el centredreta conservador, format pel Partit de la Independència (26,7%) i el Partit del Progrés (24,4%), van aconseguir una clara majoria parlamentària. Al cap d’un mes, el 23 de maig, la coalició de centredreta va prendre possessió amb Sigmundur Gunnlaugsson, del Partit del Progrés, al capdavant com a primer ministre i Bjarni Benediktsson, del Partit per la Independència, com a ministre d’Economia i Finances. Una de les primeres accions del nou executiu va ser interrompre les negociacions per l’adhesió a la Unió Europea.