El creixement econòmic del país es va estabilitzar, però de manera lenta i estable (3% del PIB real), amb l’expansió del consum privat, l’impacte del turisme i l’alça dels salaris reals. Les grans inversions també van augmentar la demanda interna: les importacions (10,9%) van superar les exportacions (7,4%). L’índex d’atur es va mantenir estancat al voltant del 3,1%, com en anys anteriors. També es va apostar per augmentar la productivitat a través de reformes educatives i la inversió en R+D.
Amb l’enduriment de les polítiques econòmiques es va fer front a un context i unes estructures desfavorables, un sector bancari feble i un deute extern molt alt. Amb l’objectiu de fer abaixar els nivells de deute públic es va reduir i simplificar la càrrega reguladora dels impostos per tal d’afavorir una política fiscal sostenible. L’aixecament dels controls de capital introduïts durant la crisi financera va comportar riscos perquè, amb la liberalització, les sortides sobtades de grans capitals podien generar incertesa a curt termini i volatilitat en el tipus de canvi. Aquests riscos en l’estabilitat financera van exercir pressió sobre la balança de pagaments anual.
Així com l’economia islandesa es va anar recuperant, el primer ministre, Sigmundur Gunnlaugsson, es va veure obligat a dimitir a causa d’un escàndol relacionat amb els Papers de Panamà. Les eleccions parlamentàries es van convocar per al mes d’octubre, de les quals va sortir vencedor el Partit de la Independència, si bé fracassà en el seu intent de formar una coalició tripartida després de no haver trobat un terreny comú amb altres parts sobre les quotes de pesca i l’adhesió a la UE. Posteriorment ho va tornar a intentar el Partit Roig-Verd, amb una coalició de cinc partits que tampoc no va aconseguir els suports necessaris per a governar. Al final de desembre, l’encàrrec presidencial per formar govern va ser, per primer cop en el món, per al Partit Pirata, en un context de bloqueig polític transitori malgrat la recuperació econòmica del país.