Sota la pressió dels Estats Units i amb l’aprovació de la Lliga Àrab, el president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, va acordar obrir converses amb Israel durant quatre mesos i sota la supervisió de l’enviat nord-americà George Mitchell, com a preludi a la represa de les converses de pau, suspeses des del desembre del 2008. Les discussions, que es van iniciar el 8 de març, es van acabar l’endemà, quan Abbas va condemnar l’anunci israelià de construcció de 1.600 nous habitatges per a colons a Jerusalem. El nou repte d’Israel va provocar una greu crisi diplomàtica amb els Estats Units i va significar el ressorgiment de la violència entre els palestins i la policia israeliana. Igualment, el Quartet de l’Orient Mitjà (UE, Estats Units, Rússia, ONU), reunit a Moscou, va demanar a Israel de congelar els assentaments.
Als territoris ocupats hi van haver nous actes de violència entre palestins i les forces de seguretat israelianes. A la Muntanya del Temple de Jerusalem, desenes de joves palestins van protestar contra la inclusió de la Tomba dels Patriarques (Hebron) i la Tomba de Raquel (Betlem) en l’inventari del patrimoni jueu; els enfrontaments van ocasionar com a mínim 35 ferits. Poc després, l’exèrcit israelià va imposar un tancament total de Cisjordània. A mitjan març, milers de palestins es van manifestar a Gaza, Cisjordània i Jerusalem oriental contra l’obertura de la sinagoga històrica de Hurva, reconstruïda al barri jueu de la Ciutat Vella de Jerusalem. 15 policies israelians i 20 palestins van resultar ferits en aquest «Dia de la Ira», que va amenaçar amb una tercera Intifada. Com un signe d’apaivagament, va acabar el tancament de Cisjordània, encara que va continuar la violència.
Per la seva banda, el vicepresident nord-americà Joe Biden va mantenir converses amb el president Shimon Peres i amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, en les quals va garantir la protecció nord-americana a Israel. Al final de març, Netanyahu va visitar els Estats Units, i davant la convenció anual de l’American Israel Public Affairs Committee, el principal lobby jueu nord-americà, va reiterar que Jerusalem és la capital d’Israel. En el seu discurs, la secretària d’Estat, Hillary Clinton, alhora que va reafirmar els forts lligams entre els Estats Units i Israel, va dir que la política d’expansió dels assentaments jueus a l’est de Jerusalem entorpia el procés de pau. Benjamin Netanyahu també es va reunir dues vegades amb el president Barack Obama per tractar de reactivar les relacions entre els dos països i intercanviar impressions sobre l’amenaça nuclear iraniana.
No obstant això, a l’abril va prosseguir l’escalada d’enfrontaments entre israelians i palestins a la zona fronterera de la franja de Gaza. L’aviació israeliana va dur a terme 6 atacs contra aquesta zona de Gaza en represàlia per la vintena de coets i projectils de morter disparats contra Israel durant el mes de març. Es van produir també enfrontaments violents entre combatents del Gihad Islàmic i les forces israelianes. Aquest brot de violència va ser el més gran des del final de l’ofensiva israeliana Plom Fos contra la Franja de Gaza al gener del 2009. El 13 d’abril, Israel va imposar una nova ordre militar per viure a Cisjordània (que modifica una anterior de 1969 que tenia com a objectiu lluitar contra els infiltrats dels estats àrabs veïns), la qual estipula que tota persona detinguda a Cisjordània sense permís de residència israeliana està en perill de ser expulsat cap al país o regió de procedència i amenaçat de sancions, que poden comportar penes de 7 anys de presó. Una dotzena d’organitzacions israelianes de drets humans va denunciar l’arbitrarietat d’aquesta política, que té com a objectiu expulsar milers de palestins, originaris de la franja de Gaza, i els seus descendents que viuen a Cisjordània, així com els cònjuges estrangers dels habitants de Cisjordània.
Al maig, es van recuperar les negociacions indirectes entre palestins i israelians sota forta pressió nord-americana i enmig d’un clima de desconfiança a causa de la persistència de les diferències fonamentals sobre l’estatut de Jerusalem, les fronteres entre Israel i el futur estat palestí, els assentaments jueus a Cisjordània, el retorn dels refugiats palestins i com compartir l’aigua. Però, al final del mateix mes, es va produir un mortífer atac israelià contra un comboi de 6 vaixells d’organitzacions propalestines carregats amb 10.000 tones d’ajuda humanitària a Gaza. Els vaixells transportaven gairebé 700 persones de diverses nacionalitats, i 3 portaven bandera turca, entre els quals el vaixell insígnia, el Mavi Marmara. Aquest últim va patir els atacs més violents, que van provocar la mort de 9 persones i ferides a desenes; molts activistes van ser detinguts. L’organització islàmica turca Insani Yardim Vakfi (Fundació per als Drets Humans i l’Assistència Humanitària), propera a Hamàs, va organitzar la caravana, en coqaboració amb el moviment Free Gaza, una coalició d’organitzacions propalestines que té l’objectiu de trencar el bloqueig de Gaza. Condemnat per la comunitat internacional, l’atac israelià va crear una nova greu crisi entre Turquia i Israel.
A mitjan juny, Israel va establir una comissió d’investigació independent i pública sobre l’assalt contra la flotilla internacional d’ajuda a Gaza, després de no acceptar la creació d’una comissió internacional d’investigació. La comissió va ser presidida per Jacob Turkel, un exjutge de la Cort Suprema del país, i 2 experts estrangers, el polític nord-irlandès David Trimble (premi Nobel de la pau 1998) i l’exadvocat general de l’exèrcit canadenc Ken Watkin, que van participar en les audiències i deliberacions, però no van tenir dret a vot en les conclusions. Turquia també va crear una comissió d’investigació per avaluar la dimensió nacional i internacional de l’atac d’Israel.
Uns quants dies després, sota la pressió dels Estats Units, Israel va anunciar la flexibilització del bloqueig terrestre a la Franja de Gaza. Aquest fet permetrà el lliurament de materials de construcció només per a projectes supervisats per les organitzacions internacionals, per evitar que Hamàs faci un possible ús d’aquests materials per a fins militars. Per contra, Israel no va aixecar el bloqueig marítim, per por als lliuraments d’armes a Hamàs, que, com la comunitat internacional, va reiterar la seva demanda d’aixecament total del bloqueig.
Al juliol, el primer ministre Benjamin Netanyahu va tornar a visitar els Estats Units per parlar amb Barack Obama sobre la represa de les converses de pau. A mitjan mes, es van conèixer els resultats d’una investigació militar israeliana sobre l’atac contra la flotilla humanitària. La investigació, encapçalada per 8 experts i presidida per l’exgeneral Giora Eiland, va exonerar l’exèrcit israelià, però va denunciar errors professionals relacionats amb la informació i el procés de presa de decisions.
Finalment, el 2 de setembre es van reprendre les converses de pau directes entre israelians i palestins. Les converses es van dur a terme sota els auspicis del president dels Estats Units, l’aprovació de la Lliga Àrab i la presència del president egipci Hosni Mubarak i el rei Abduqà de Jordània. Segons la voluntat d’Israel, acceptada pel president palestí Mahmud Abbas, les converses es van iniciar sense condicions, és a dir, sense l’acceptació israeliana d’un estat palestí en les fronteres del 1967 i sense interrompre els assentaments a Cisjordània i Jerusalem oriental. Aquesta recuperació de les converses de pau segueix les anteriors rondes de negociacions (1991-93 a Madrid, 1993-2000 a Oslo i 2008 a Annapolis) i mesos d’infructuoses negociacions indirectes. Després de la represa de les converses, es va decidir que Benjamin Netanyahu i Mahmud Abbas es reunirien cada dues setmanes per tal d’arribar a concloure un acord marc.
Al principi d’octubre, el Govern israelià, dominat per la dreta, va aprovar un projecte de llei segons el qual els candidats no jueus a la ciutadania israeliana han de prometre fidelitat a l’estat «jueu i democràtic» d’Israel. Mentrestant, les converses de pau es van tornar a bloquejar arran del rebuig israelià de prorrogar la moratòria de la colonització de Cisjordània. El líder de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, va rebutjar la proposta israeliana de congelar els assentaments si els palestins acceptaven reconèixer Israel com «l’estat nació del poble jueu».