A mitjan febrer, el primer ministre palestí, Salam Fayyad, va presentar la dimissió al president, Mahmud Abbas, després que aquest últim anunciés, el 12 de febrer, l’organització d’eleccions presidencials i legislatives per a la tardor. Salam Fayyad va iniciar consultes amb els partits palestins per a formar un nou govern en la perspectiva d’aquestes eleccions, de cara a exercir l’autoritat a Cisjordània, ja que la franja de Gaza es troba des del 2007 en mans de Hamàs, grup que no va cessar de contestar públicament la legitimitat de Mahmud Abbas i del Govern de Ramal·lah. El mandat del president va expirar al gener del 2009, però va ser perllongat fins a la convocatòria d’una elecció presidencial. Al març, després de crides al canvi llançades per Facebook i Twitter, milers de palestins es van manifestar a Gaza i Cisjordània, reclamant el final de les divisions interpalestines.
Al final de març, un atemptat a Jerusalem, el primer des del 2008, va ocasionar un mort i més de trenta ferits. L’atemptat es va produir en un moment d’augment de la tensió entre israelians i palestins, després de l’assassinat, l’11 de març, d’una família de colons jueus a Cisjordània, la intensificació dels atacs amb míssils des de Gaza contra ciutats israelianes i l’increment de les operacions israelianes de represàlia.
Al maig, el president palestí, Abbas, també cap de l’organització al-Fatah, i el cap de Hamàs, Khaled Meixaal, van formalitzar al Caire l’acord de reconciliació entre les dues faccions palestines, negociat a l’abril sota la mediació de les noves autoritats egípcies. Aquest acord ha de permetre la posada en marxa d’un govern d’unió nacional compost de tecnòcrates sense afiliació partidista i la convocatòria d’eleccions legislatives i presidencials a Cisjordània i Gaza en un període màxim d’un any. Tanmateix, les diferències entre les dues formacions palestines van persistir, ja que Hamàs no es compromet a reconèixer els acords ja signats ni l’existència d’Israel.
A meitat de mes, les protestes durant la commemoració del 63è aniversari de la Nakba (l’èxode dels palestins des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948) van estar marcades per una forta mobilització a la franja de Gaza, Cisjordània, els alts del Golan annexats per Israel i el sud del Líban, durant les quals hi va haver diversos morts i centenars de ferits. Al Golan, dos manifestants palestins provinents de Síria van ser morts per l’exèrcit israelià en un dels incidents fronterers més greus entre els dos països des de la guerra araboisraeliana del 1973. Segons l’exèrcit libanès, 10 persones van morir per trets israelians, mentre que milers de palestins reunits a Marun ar-Rasos, al llarg de la frontera libanesa amb Israel, van llançar pedres contra els soldats israelians. El 5 de juny, mentre manifestants palestins i sirians van intentar penetrar en l’àrea del Golan el dia de l’aniversari de la Naksa, que commemora la derrota dels exèrcits àrabs en la guerra dels Sis Dies del 1967, l’explosió de mines sirianes i els trets dels soldats israelians van provocar 20 morts i nombrosos ferits. Les manifestacions també van reunir centenars de persones als territoris palestins ocupats.
A mitjan agost es van produir enfrontaments entre l’exèrcit israelià i grups radicals palestins vinguts des de Gaza a la ciutat d’Eliat, que van ocasionar la mort de set persones i vint-i-cinc ferits. Un raid israelià de represàlies va matar sis activistes palestins, entre els quals Kamal Al-Nayrab, secretari general dels Comitès de Resistència Popular, organització radical palestina. Un altre raid contra palestins va matar cinc egipcis. Els palestins, per la seva part, van llançar coets contra diverses ciutats del sud d’Israel, que van provocar un mort i 18 ferits a Beer Sheva. Sota la mediació d’Egipte, els principals moviments palestins de Gaza van arribar a un acord informal de treva amb Israel, el Govern israelià va decidir no llançar una operació terrestre a Gaza i Hamàs va acceptar de fer respectar l’alto el foc.
El 18 d’octubre, després d’un acord signat uns quants dies abans amb la mediació egípcia, Hamàs va alliberar el soldat israelià Gilad Shalit, capturat el 2006, a canvi de l’alliberament de 477 presoners palestins. L’acord preveu alliberar fins a un miler de presoners.
Pel que fa a l’àmbit internacional, al maig, el president dels Estats Units, Barack Obama, es va pronunciar en un discurs a favor de la creació d’un Estat palestí sobre la base de les fronteres del 1967, rectificades a partir dels intercanvis de territoris negociats. Poc després, es va trobar amb un clima tens a la Casa Blanca amb Benjamin Netanyahu, primer ministre israelià, el qual es va pronunciar en contra de la proposició americana. En un discurs pronunciat davant el congrés anual del principal grup de pressió pro Israel als Estats Units, l’American Israel Public Affairs Committee, i davant el Congrés americà, el dirigent israelià va reiterar que Israel no tornarà mai a les fronteres del 1967 i que Jerusalem romandrà capital d’Israel. Netanyahu també va convidar el president de l’Autoritat Palestina a trencar l’acord de reconciliació amb Hamàs. En resposta, Abbas va declarar que els palestins estaven determinats a demanar l’admissió de Palestina a l’ONU al setembre, fet que es va produir durant la reunió anual de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Setmanes després, a l’octubre, la UNESCO va aprovar l’admissió de Palestina com a nou membre de l’organització.
En política interna israeliana, al principi de juliol, el Parlament va aprovar una llei que penalitza el boicot de les colònies jueves a Cisjordània. La llei, aprovada per 47 vots, dóna als ciutadans israelians, a les institucions i a les empreses perjudicades per un boicot el dret de reclamar per via judicial compensacions financeres als instigadors. En jutjar el projecte de llei antidemocràtic i autoritari, el partit Atzmaut (centredreta) del ministre de Defensa, Ehud Barak, no va participar en la votació, mentre que Kadima (centre), Meretz (esquerra laica) i les formacions àrabs es van pronunciar en contra.
Al llarg del juliol i l’agost hi va haver manifestacions a diverses ciutats israelianes com a protesta pel preu de l’habitatge. El moviment social, que agrupa una quarantena d’organitzacions, va mobilitzar sobretot les classes mitjanes, per denunciar la política de privatitzacions portada pels diferents governs i la degradació del servei públic. Els manifestants van reclamar la construcció massiva d’habitatges a baix preu, un increment del salari mínim i dels impostos sobre els pisos no ocupats i la gratuïtat de l’educació.