A principi de gener, l’exprimer ministre Ariel Sharon va morir a Tel-Aviv a 85 anys, després d’haver estat els darrers vuit en coma induït a causa d’una hemorràgia cerebral. Sharon va enrolar-se a 17 anys a la Haganà, l’exèrcit clandestí de jueus de Palestina, i va adquirir experiència militar en les guerres araboisraelianes del 1948, el 1967 i el 1973. Va iniciar la carrera política l’any 1973, quan va fundar, amb Menahem Begin, el partit Likud, conservador, que va guanyar les eleccions legislatives l’any 1977. El 1982 va accedir a la cartera de Defensa i va ser l’artífex de la invasió israeliana del Líban. Va haver de dimitir l’any 1983 després que una comissió d’investigació israeliana va concloure la seva responsabilitat indirecta en les massacres de centenars de civils palestins perpetrades per falangistes libanesos als camps de refugiats de Sabra i Xatila, als afores de Beirut. Elegit president del Likud el 1999, va ser primer ministre el 2001. Contrari a les negociacions amb els palestins, va iniciar la construcció d’un mur de separació per aïllar Cisjordània. El 2005 va decidir de manera sorprenent desmantellar les colònies israelianes de la franja de Gaza i retirar-se militarment de la zona. El mateix any va crear un nou partit polític, Kadima.
A final d’abril, l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i Hamàs van signar un acord de reconciliació i van anunciar la formació d’un Govern de consens dirigit pel president de l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbàs. La missió del nou Govern era preparar les futures eleccions legislatives i presidencials. Aquest acord va arribar tot just quan les converses de pau entre palestins i israelians, represes el 2013 a iniciativa americana, es trobaven en un punt mort. Israel havia rebutjat uns dies abans l’alliberament d’un grup de presoners palestins, mentre que Abbàs va afirmar que continuaria amb les converses de pau a condició que Israel congelés la colonització i estigués disposat a parlar de la delimitació de les fronteres d’un futur Estat palestí. L’acord entre l’OAP i Hamàs va ser rebutjat per Israel, que poc després va decidir suspendre les converses de pau.
A final de juny va esclatar una crisi violenta entre palestins i israelians, que es va prolongar fins a final d’any. El desencadenant va ser el segrest i l’assassinat de tres estudiants israelians a prop de Halhul, al sud de Cisjordània. El moviment Hamàs va negar tota responsabilitat en el cas. Immediatament després del segrest, Israel va llançar operacions de càstig i de detenció massiva de palestins a Cisjordània. Poques setmanes després, al juliol, l’exèrcit israelià va iniciar una ofensiva aèria i terrestre massiva a la franja de Gaza, que es va allargar dos mesos, va provocar la mort de més de 2.000 persones i en va ferir 10.000 més, a més de destruir 20.000 habitatges, cosa que va deixar més de 100.000 persones sense sostre.
En política interna israeliana, l’antic primer ministre Ehud Olmert va ser condemnat a sis anys de presó i a pagar una multa d’uns 150.000 d’euros per un tribunal de Tel-Aviv. La sentència, coneguda a mitjan maig, va trobar culpable Olmert de delictes de corrupció quan era alcalde de Jerusalem. Durant el seu mandat va aprovar el projecte Holyland, un complex immobiliari gegantí de luxe, a canvi d’una quantitat de diners que Olmert va utilitzar per a cobrir deutes financers i per a fer front a la seva campanya electoral. Dirigent del partit Kadima, Olmert va ser cap de govern des del març del 2006 fins que es va veure forçat a dimitir al setembre del 2008. Al desembre, Benjamin Netanyahu va convocar eleccions anticipades, poc després d’expulsar del Govern els ministres de Finances, Yair Lapid, i de Justícia, Tzipi Livni. Les expulsions van coincidir amb el debat sobre un projecte de llei per a reforçar el caràcter jueu d’Israel.