Al maig, els ultranacionalistes de la formació Yisra’el Beitenu (‘Israel és la nostra llar’) van entrar en la coalició de Govern, que va passar a tenir 66 diputats dels 120 del Parlament, i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va nomenar Avigdor Lieberman, líder d’Yisra’el Beitenu, ministre de Defensa.
La intifada dels Ganivets, iniciada a l’octubre del 2015, va continuar durant els primers mesos de l’any. Al juny, ja es comptabilitzaven 34 israelians assassinats, i 3 estrangers i 220 palestins morts. L’onada de violència va tenir lloc en un context de paràlisi política i institucional palestina, que es va aguditzar quan al setembre el Tribunal Suprem de l’Autoritat Nacional Palestina va posposar les eleccions municipals previstes per al principi d’octubre, al·legant errades processals, en les quals els dos partits palestins principals, Al-Fatah i Hamàs, havien anunciat que tenien la intenció de participar.
El procés de pau entre palestins i israelians va seguir bloquejat. Al juny, a iniciativa francesa, els ministres d’Afers Estrangers de 26 països i representants de les Nacions Unides, la Lliga Àrab i la Unió Europea es van reunir a París per rellançar el procés, amb l’aval palestí, demanant un acord abans de final d’any. No obstant això, el Govern israelià, que va participar en la conferència, va rebutjar la idea d’incloure un cronograma en les negociacions i qualsevol menció a les fronteres anteriors al 1967. Per contra, Israel es va mostrar més procliu a una altra iniciativa, provinent del món àrab, en la qual el president d’Egipte, Abd al-Fatà al-Sissí, es va oferir a intervenir entre israelians i palestins, inspirant-se en el pla de pau acordat per la Lliga Àrab el 2002. Aquesta iniciativa sembla que, a més, va associada a un reforçament de les relacions amb els països musulmans sunnites moderats –l’Aràbia Saudita, Egipte i Turquia al capdavant– enfront de l’amenaça comuna de l’Iran.
En el context regional, al juny es va arribar a un acord per a la normalització de relacions entre Turquia i Israel, després de sis anys d’allunyament provocat per l’assalt israelià el 2010 a la flotilla encapçalada pel vaixell Mavi Marmara, en el qual van morir 10 ciutadans turcs. L’acord va incloure una disculpa israeliana per l’atac; el pagament de compensacions, entorn dels 20 milions d’euros, per als familiars de les víctimes, i mesures per a alleujar el bloqueig a Gaza, ja que va permetre l’entrada d’ajuda humanitària i de cooperació turca. Arran de l’acord, Israel pot negociar l’ús de la xarxa de gasoductes turcs per a exportar a Europa els seus excedents de gas natural.
A l’agost, dos anys després del final de la guerra de Gaza, que va segar la vida de 2.200 palestins i 73 israelians, àmplies àrees de la franja seguien sent un escenari de destrucció, amb l’economia arruïnada i prop de la meitat de la població a l’atur, la taxa més alta del planeta, segons el Banc Mundial. El bloqueig imposat per Israel n’ha dificultat greument la reconstrucció, ja que tenen limitada l’entrada de ciment i acer per a impedir que el moviment Hamàs excavi túnels per a poder atacar poblacions i quibuts israelians propers a la frontera. Aquest mateix mes, la justícia militar israeliana va arxivar per falta de proves 13 sumaris per presumptes crims de guerra durant el conflicte, i no va ser fins al mes de juliol que el Govern de Netanyahu va començar a cooperar amb la Cort Penal Internacional (CPI) per a dur a terme les diligències preliminars pels casos oberts per presumptes crims de guerra en el mateix conflicte.
Al final de setembre va morir Shimon Peres, líder del Partit Laborista d’Israel, a 93 anys. Diplomàtic que va contribuir a forjar els acords d’Oslo amb els palestins i que va compartir el Nobel de la pau amb Yitzhak Rabin i Iàsser Arafat el 1994, durant gairebé set dècades va recórrer tota l’escala del poder a l’Estat israelià, i va ser, entre altres càrrecs, cap d’estat i primer ministre.