El 2010 va ser un altre any convuls per a la política italiana, entre altres coses pel manifest fracàs de la política migratòria de Silvio Berlusconi i la constant inestabilitat del Govern italià. La legislació més severa d’Europa contra els immigrants i la major desprotecció de l’Estat envers els estrangers, van ser l’origen dels altercats racistes entre autòctons i jornalers africans que es van produir a la localitat calabresa de Rosarno al principi d’any. Malgrat els disturbis, la principal preocupació del primer ministre va ser evitar els processos penals que es dirigien contra ell. Així, el 20 de gener, el Senat va aprovar el projecte de llei que instaurava l’anomenat “procés breu”, que imposa un termini màxim de 6 anys per dictar sentència en un procés penal. Aquest nou procés va forçar la prescripció de la majoria de delictes en els quals era o podia ser imputat Berlusconi.
Però la fiscalia antimàfia no es va detenir, i el 23 de febrer va dictar 56 ordres de custòdia cautelar per blanqueig de diners i frau fiscal en el curs d’una investigació que involucrava filials de Swisscom i Telecom Itàlia, que desvelaven l’abast de la corrupció del sistema econòmic.
Malgrat tot, al final de març la coalició de centredreta de Berlusconi es va apuntar una nova victòria en les eleccions regionals en guanyar en 4 bastions tradicionals de l’esquerra, que va continuar sense oferir una alternativa al líder populista.
Al final de maig, el Govern va promulgar una altra mesura per protegir el primer ministre, l’anomenada “llei mordassa”. Aquesta llei, que projectava restringir les escoltes telefòniques, dificultant-ne l’ús prolongat per la judicatura i impedint-ne la difusió a la premsa, va aixecar durs retrets tant a l’interior del país com en l’Eurocambra i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), que en van demanar la revisió.
A mitjan any, es va conèixer que l’atur se situava ja al 7,8% de la població activa, i que l’atur juvenil assolia el sostre del 25,4%, i el Govern va anunciar un pla d’austeritat per valor de 24.000 milions d’euros durant 2 anys. Un mes després, el 25 de juny, el sindicat majoritari, CGIL, va convocar una vaga general contra l’ajust de Berlusconi que, no obstant això, no va obtenir el suport dels altres 2 grans sindicats del país. El 14 de juliol, Nicola Cosentino, secretari d’estat d’Economia va dimitir a conseqüència d’un escàndol de corrupció, fet que va passar a engruixir la llarga llista de membres del Govern de Berlusconi que dimitien en idèntiques circumstàncies. Però no va ser l’única sortida, perquè el 29 de juliol Berlusconi va expulsar del partit el seu soci de Govern i cofundador del Pol per la Llibertat, Gianfranco Fini, i va obrir una llarga etapa d’incerteses en el si del Govern. Al cap de pocs dies, Berlusconi va superar una moció de confiança contra el polèmic secretari d’estat, Giacomo Caliendo, acusat de corrupció; al final de setembre ell mateix va superar una altra moció de confiança al Senat i al Parlament, però en va sortir a bastament debilitat. Al cap d’un mes, un escàndol sexual que implicava el primer ministre en una relació amorosa amb una ballarina menor d’edat i per la qual hauria intermediat per alliberar-la després de ser detinguda per furt, li va fer perdre els últims suports que li quedaven, fet que va forçar que l’oposició n’exigís la renúncia. Fini també es va afegir a la sol·licitud de renúncia, a l’inici de novembre. Posteriorment, 4 membres del Govern van dimitir del càrrec i, finalment, la societat italiana va sortir massivament al carrer per mostrar el seu rebuig a les mesures d’ajust que havia aplicat el Govern. Finalment, el 14 de desembre, Berlusconi va demostrar de nou la seva capacitat de supervivència i va superar una moció de confiança al Senat i una de censura al Parlament, per 3 vots, cadascun d’ells comprats (500.000 euros, segons dades de la fiscalia anticorrupció).