Fins el 2011, el primer ministre Silvio Berlusconi s’havia salvat ja de 28 processos penals, gràcies a l’aprovació de 29 lleis i laudes que en garantien la immunitat. Enguany, amb els processos oberts pels casos Mediaset i Mills en els quals també estava inculpat, els diputats de la seva formació van aprovar el 13 d’abril una llei que, retallant els terminis de prescripció, van suposar de facto l’arxivament d’ambdós procediments.
Tanmateix, l’àmbit jurisdiccional europeu va posar algun límit a la desenfrenada deriva de Berlusconi, i al final d’abril el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va declarar contrari al dret comunitari el delicte d’immigració il·legal promulgat l’any 2009, i vaixell insígnia del paquet de mesures de seguretat elaborat pel ministre de l’Interior Roberto Maroni, pel qual es condemnava entre un i quatre anys de presó els immigrants il·legals que incomplissin una ordre d’expulsió.
També les urnes, de vegades, corregeixen els excessos dels governants, o almenys això va indicar la primera volta de les eleccions municipals del 16 de maig, en les quals per primera vegada en 18 anys el centreesquerra va obtenir més vots que la dreta a Milà. La tendència es va confirmar el 30 d’abril, quan el partit de Berlusconi va perdre a Milà, Nàpols (amb 30 punts de diferència), Cagliari (20 punts), Trieste o, fins i tot, Novara. Semblava que Berlusconi estava en hores baixes, perquè a la derrota en les municipals s’hi va afegir el referèndum, que fou convocat a instàncies d’una iniciativa del partit L’Itàlia dels Valors per a sotmetre a votació, entre altres qüestions, la política nuclear italiana i la llei d’immunitat anomenada “de legítim impediment” que el mandatari es va fer a mida al principi del 2010. El primer ministre va intentar sabotejar el referèndum impugnant-ne la convocatòria, però la Cort Constitucional el va declarar legal. En la consulta, celebrada el 13 de juny amb majories properes al 95% i amb una participació que ningú no preveia per sobre del 50% –i que, per tant, van ser automàticament vinculants–, els italians van votar en contra del programa nuclear i van rebutjar la llei d’impunitat del primer ministre.
A l’ensorrament polític, el va seguir l’econòmic, que va afectar tota la ciutadania. Sota la pressió de la UE, que exigia un pla de xoc per assolir el dèficit zero abans del 2014, i la progressiva rebaixa de la qualificació del deute italià per les agències de qualificació anglosaxones, l’ajornament dels ajustos econòmics que havia de dur a terme el Govern fins després d’unes eventuals eleccions generals anticipades, va dinamitar la confiança del capital internacional en la solvència del país. I de poca cosa va servir l’aprovació, al final del juliol, d’un decret llei que feia pagar 78.000 milions d’euros als més desfavorits d’Itàlia, en què es retallaven les 438 deduccions i desgravacions que existeixen al país, s’augmentaven impostos, s’introduïa el copagament de manera indiscriminada i es retallava la despesa social en sanitat i educació. Al principi d’agost, la credibilitat dels bons italians es va ensorrar i va obligar la intervenció del Banc Central Europeu. Ni l’eliminació fulminant de festius no religiosos, ni l’augment de l’edat de jubilació de les dones, ni la liberalització dels acomiadaments, ni tampoc un nou pla d’ajust per valor de 54.000 milions d’euros aprovat a mitjan setembre van poder evitar que el 12 de novembre Berlusconi anunciés la seva dimissió deixant el càrrec en mans d’un Govern de tecnòcrates dirigit per l’excomissari europeu Mario Monti. La dimissió de Berlusconi, la va imposar la UE com a condició per ajudar un país a la vora de la fallida.