Itàlia 2013

Enrico Letta es va convertir en nou primer ministre d’Itàlia

© Comissió Europea

De cara a les eleccions, el primer ministre sortint, Mario Monti, es va col·locar al capdavant d’una coalició de centre liberal que aspirava a trencar amb el bipartidisme, entre un centreesquerra favorit a les enquestes i la coalició conservadora al voltant d’un Berlusconi en hores baixes. La sorpresa en les eleccions del 24 i el 25 de febrer va ser, però, la rotunda desfeta de Monti –10,5% dels vots–, la resistència de Berlusconi i la seva coalició entorn del Partit de la Llibertat (PdL) –29,1% dels vots, 125 diputats i 117 senadors–, així com la irrupció de la desafecció ciutadana i el vot de protesta vers les elits polítiques articulat entorn del Moviment 5 Estrelles (M5S) de l’humorista Beppe Grillo –tercera força amb el 25,5% dels vots–. El vencedor dels comicis va ser el partit de centreesquerra liderat per Per Luigi Bersani (PD), el qual va haver de cercar suport per a formar govern després de la seva estreta victòria amb el 29,5% de vots, 345 diputats i 123 senadors.

Després de dos mesos sense acord, les converses paral·leles per trobar un candidat a la presidència de la República van fer que el líder del partit de centreesquerra pactés amb Berlusconi i Monti en privat la candidatura a la presidència de l’ambivalent exsindicalista catòlic Franco Marini. Davant d’aquest gir, una part del PD de Bersani es va revelar i va votar a favor del candidat preferit del centreesquerra, el Moviment 5 Estrelles i l’esquerra ecologista: el catedràtic Stefano Rodotà. Cap de les dues candidatures van reunir els vots suficients i, a l’exterior de la cambra, els militants del PD reunits es van manifestar contra Bersani. Davant la manca d’acord, Bersani i Berlusconi van proposar la reelecció de Giorgio Napolitano –el qual mesos abans havia anunciat que a 87 anys no repetiria–, que va ser escollit de nou president el 20 d’abril. Com a resultat, Bersani va dimitir. Després de diversos ultimàtums es va formar govern amb una gran coalició entre els partits de centreesquerra (PD), els de dreta (PdL) i els liberals (EC), sense els seus respectius líders (Bersani, Berlusconi i Monti).

El nou executiu, encapçalat pel primer ministre Enrico Letta (PD) i l’home de confiança de Berlusconi, el ministre de l’Interior, Angelino Alfano, va acordar els objectius de suprimir l’impost sobre l’habitatge habitual, congelar l’IVA, reduir el finançament dels partits, reformar les institucions i reduir el deute públic –127% del PIB–. Els comicis municipals del mes de juny –amb una elevadíssima abstenció i una clara victòria del centreesquerra en 54 alcaldies de les 92 en disputa– van suposar un reforçament del primer ministre Letta.

Això no obstant, Itàlia va viure un nou capítol d’inestabilitat política al cap de poques setmanes quan Berlusconi va ordenar la sortida del Govern dels ministres del PdL arran de dues condemnes pels casos “Mediaset” i “Ruby”. Tanmateix, Alfano va rebel·lar-se i va cridar a donar suport parlamentari a Letta; al cap d’unes setmanes va fundar el nou Partit de Centredreta amb el suport de 30 senadors i 27 diputats conservadors.

Paral·lelament als problemes d’inestabilitat política, Itàlia va viure commocionada les tragèdies de diversos naufragis d’immigrants africans a l’illa de Lampedusa. Al cap de dues setmanes del reflotament del Costa Concordia , vint mesos després del seu naufragi, el 3 d’octubre van morir gairebé 400 persones en incendiar-se l’embarcació quan pretenien arribar a la costa italiana. Una setmana més tard, 40 persones més van morir en un altre naufragi mentre augmentaven les tensions entre Itàlia, la UE i els països del nord d’Europa pel fenomen immigratori. Finalment, el pas per l’illa de Sardenya del cicló Cleòpatra va deixar un rastre d’una vintena de morts, milers de persones evacuades i el decret d’estat d’emergència a l’illa.