El dia 5 de desembre, el primer ministre italià, Matteo Renzi, va anunciar la seva renúncia al càrrec després dels resultats negatius en el referèndum sobre la seva proposta de reforma de la Constitució italiana
© Palazzo Chigi
L’any 2016 va estar marcat per la celebració del referèndum sobre la reforma constitucional impulsada pel primer ministre Mateo Renzi. Un referèndum que va polaritzar el país a dreta i esquerra i que el primer ministre va acabar convertint en plebiscit sobre la seva figura amb l’expectativa d’assolir la victòria per aquesta via. Un fet que va tenir un efecte bumerang i va acabar amb una àmplia victòria del "no" a final d’any i la dimissió del primer ministre, provocant un xoc de confiança que va afectar tant els bancs com les empreses del país, que si bé estan en estat de recuperació, es van veure afectats per la inestabilitat política esdevinguda tradicional.
La tensió territorial amb governs centrals i regionals amb competències superposades, el paper del Senat i un sistema judicial i civil lent i fortament burocratitzat, van motivar Renzi a pilotar una reforma de reestructuració que va topar tant amb interessos de partit dividits en corrents i personalitats, com amb la mobilització a dreta i esquerra contra el mateix Renzi per l’embat d’una reforma de profunditat plantejada com una racionalització i concentració de poder; no obstant això, no va obtenir el sí d’una societat acostumada però alhora tan refractària com propera als lideratges personalistes. En clau social, una proposta agosarada de Renzi pretenia revisar les lleis laborals, propiciant un acomiadament més fàcil compensable amb la millora progressiva de la seguretat laboral i els beneficis socials dels treballadors acabats de contractar. Aquesta proposta, però, no va aconseguir credibilitat a causa de la personalitat de Renzi i la feblesa de les seves aliances socials.
La contundent victòria del "no" en el referèndum va provocar la dimissió del primer ministre, però amb certa celeritat es va constituir el nou gabinet d’un Paolo Gentiloni que va acceptar l’encàrrec d’encapçalar i formar un nou executiu continuista a petició del president de la República. Els objectius de Gentiloni, de fet, es van mantenir gairebé intactes als del predecessor, especialment el de reduir dràsticament el poder del Senat, ja que els projectes de llei han de ser aprovats per les dues cambres legislatives i són contínues les situacions de bloqueig o les dificultats operatives.
En clau econòmica, l’augment dels salaris reals, les taxes d’interès bancàries més baixes i els dividends del petroli van afavorir el creixement del consum privat el 2016. La inversió, especialment en equips, també va contribuir al creixement econòmic del país i va situar el PIB en el 0,7%. La inflació es va mantenir en el 0% i la taxa d’atur en l’11,5%, quatre dècimes menys que l’any anterior. El dèficit pressupostari, si bé va disminuir, es va situar entorn del 2,8% del PIB. Itàlia té deutes del 132,7% del PIB i un sector bancari pesat pels deutes incobrables després d’anys de lent creixement. Tanmateix, la inversió en construcció va entrar en un cicle de recuperació i la confiança del sector es va situar en el seu nivell més alt des del principi del 2008.
D’altra banda, si bé els marges de benefici de les empreses van augmentar per sobre del 40% del valor afegit, gràcies a la reducció dels preus de l’energia i el tipus d’interès dels préstecs, les pressions cada vegada més grans sobre els bancs podrien provocar un deteriorament de les condicions de finançament. En tot cas, aquesta rendibilitat més alta va impulsar la inversió de les empreses (+2%) i va empènyer les insolvències cap avall (-5%) el 2016.