L’any va arrencar amb quatre terratrèmols de 5,5 graus a l’escala de Richter a la zona dels Apenins, coincidint alhora amb unes fortíssimes nevades que van deixar incomunicades diverses poblacions d’aquesta regió. Un dels episodis més greus es va viure en un hotel de muntanya a la població de Farindola, on el terratrèmol va provocar una allau que va sepultar l’hotel. 29 persones van perdre la vida i 11 persones van poder ser rescatades amb vida al cap de 2 dies.
També en el primer semestre de l’any, el drama humanitari entre les aigües de Líbia i Itàlia va romandre i va continuar creixent. Entre el gener i el març, les persones rescatades i transferides a un port italià van arribar a les 24.000, que al maig ja sumaven 45.000 –un 38% més respecte de l’any anterior– i a final de juny, es va assolir la xifra de 94.000 persones; la previsió per a tot l’any es va situar en 250.000 persones.
El Govern italià va intentar establir un protocol de conducta comú per a les ONG que participen en les tasques de rescat a la Mediterrània. Però l’afany de control, la proposta d’intervenció policial armada en embarcacions civils de rescat i la prevalença de criteris operatius no humanitaris –com la prohibició explícita de transferir persones rescatades d’una embarcació operativa a una altra llançadora a port– van impedir la signatura i l’acceptació per part de la gran majoria d’ONG del protocol, fet que va erosionar la imatge d’un govern amb molta tensió social i política per l’alarma migratòria.
Paral·lelament, al juliol, i després de mesos de tenses negociacions parlamentàries i al Senat i amb el rerefons del debat social sobre la immigració, l’executiu de centreesquerra encapçalat per Paolo Gentiloni va optar per retirar el projecte de llei sobre l’accés a la nacionalitat dels menors migrants amb cinc o més anys de residència a Itàlia.
En clau política, l’any va arrencar amb els efectes del referèndum fallit sobre la reforma constitucional del desembre del 2016. La dimissió del primer ministre Mateo Renzi, del Partit Demòcrata (PD), va donar peu a la formació, ràpidament, d’un nou executiu encapçalat per Paolo Gentiloni (va assumir el càrrec el 12 de desembre de 2016), membre del seu mateix equip de govern i del PD, del qual Renzi es va mantenir com a secretari general. Però la desfeta va provocar una escissió del partit. Amb D’Alema i Bersani al capdavant, van marxar una tercera part de càrrecs electes i diputats, i van crear una nova plataforma electoral, sota el nom de Moviment Democràtic i Progressista – Article U (MDP), que a la tardor va nomenar l’actual president del Senat i exjutge antimàfia, Piero Grasso, candidat d’aquest nou partit de centreesquerra a les eleccions del 2019.
Un cop consumada l’escissió, Renzi va convocar primàries al Partit Demòcrata, al final d’abril, i va dimitir per afrontar la campanya amb l’objectiu de sortir reforçat i legitimat dins del partit, fet que va aconseguir en vèncer clarament en les primàries. Davant una possible convocatòria anticipada d’eleccions i l’empat tècnic en les enquestes entre Força Itàlia de Silvio Berlusconi, el PD i el Moviment 5 Estrelles (M5S), Renzi va establir una aliança amb Berlusconi per a canviar el sistema electoral.
A l’octubre, amb protestes airades a l’exterior de l’hemicicle, l’aliança entre Renzi i Berlusconi va permetre aprovar un nou sistema electoral per la via de la moció de confiança associada –un mecanisme que evita la formulació d’esmenes–. El nou sistema electoral, conegut com a Rosatellum –en honor del diputat del PD que el va elaborar, Ettore Rosato–, es configura sobre un sistema mixt en què el 36% dels escons es distribueixen en aplicació d’un sistema majoritari de circumscripcions uninominals, i el 64% mitjançant un sistema proporcional. Aquesta nova llei electoral, la quarta en només 20 anys, a priori beneficiaria la formació de coalicions electorals i perjudicaria formacions com el Moviment 5 Estrelles, l’estratègia del qual implica esdevenir un tercer pol alternatiu sense pactes previs amb els partits de la vella política.
Per la seva banda, el Moviment 5 Estrelles va patir un any convuls. Conjuntament amb l’amenaça d’aïllament que pot propiciar el nou sistema electoral per a poder accedir a l’executiu nacional, les eleccions locals en un miler d’ajuntaments i algunes ciutats importants com Gènova, Palerm, Verona, L’Aquila, Catanzaro o Parma van suposar un dur revés per a l’M5S. En cap capital ni ciutat gran, van aconseguir passar a la segona volta de les eleccions i els grans vencedors van ser les coalicions de centreesquerra i centredreta, mentre que a la segona volta l’aliança entre Força Itàlia i la Lliga Nord va aconseguir una aclaparadora victòria en la majoria de places en disputa –inclosa una Gènova en mans de l’esquerra des de la Segona Guerra Mundial–. A Sicília, on també estava en joc el govern regional, l’M5S en solitari va aconseguir superar lleugerament en vots la coalició de Berlusconi amb Força Itàlia, la Lliga Nord i Fratelli, però no pas en escons. A Roma, la ciutat amb més projecció sota el govern de l’M5S, la governabilitat es va veure esquitxada per les imputacions judicials de l’acusació de fals testimoni i abús de poder a la seva alcaldessa Virgina Raggi –escollida amb un aclaparador 70% dels vots–. Finalment, a escala nacional, l’elecció de Luigi di Maio com a candidat de l’M5S no va estar exempta de polèmica. Amb una baixíssima participació de menys de 40.000 persones, el jove vicepresident de la Cambra de Diputats va ser escollit amb més del 85% dels vots i sense cap aspirant de pes en unes primàries desvirtuades en el partit antiestablishment. Di Maio, fill d’una professora i un exdirigent postfeixista d’Aliança Nacional, amb tesis i formes molt similars a la Lliga Nord i Fratelli, va encetar una dura campanya contra les ONG de rescat de persones al Mediterrani i va mantenir una fèrria oposició a l’acolliment massiu d’immigrants per raons humanitàries, en una qüestió que es preveu central en les properes eleccions.
Mentrestant, a l’octubre, les regions de la Llombardia i el Vèneto van procedir a fer consultes per a reclamar una major autonomia política i administrativa. Si bé les iniciatives van ser impulsades principalment per una Lliga Nord revifada en clau autonomista al poder de les institucions regionals, les consultes també van rebre el suport de Berlusconi i d’alcaldes del centreesquerra del PD. La participació va superar les expectatives, i mentre a la Llombardia va situar-se per sobre del 40%, al Vèneto es va enfilar fins al 57% –gairebé 10 punts per sobre de la participació en les eleccions locals–. Les consultes no van ser vinculants, però s’aventuren com un element de futura polèmica de cara a les eleccions del 2019. Un dels aliats de Força Itàlia i la Lliga Nord, Fratelli, va rebutjar públicament les consultes i les demandes fiscals i competencials del Vèneto i la Llombardia –ambdues suposen el 34% del PIB italià–. D’altra banda, dos alcaldes de centreesquerra amb molt pes dins del Partit Demòcrata en ciutats com Milà i Bèrgam van manifestar-se obertament favorables, en una qüestió tradicionalment esquiva per a l’esquerra italiana i que fins fa poc havia estat capitalitzada gairebé en exclusiva per un partit tradicionalment xenòfob com la Lliga Nord.