L’any 2011 serà recordat al Japó com un dels pitjors anys en la seva història contemporània, com a conseqüència dels devastadors efectes provocats pel tsunami que va devastar el país l’11 de març i per la greu crisi nuclear que va desencadenar els mesos següents, la pitjor des de l’accident nuclear de Txernòbil. Causat pel terratrèmol més fort dels registrats al país, amb una intensitat de 9 graus en l’escala de Richter i originat a només 130 km de la costa de Sendai, el tsunami va deixar més de 20.000 víctimes mortals i de desapareguts, gairebé 7.000 ferits, enormes destrosses d’infraestructura i pèrdues econòmiques per un valor de prop del 5% del PIB japonès. Davant d’aquest desolador panorama, diverses fonts governamentals i nombrosos analistes externs van calcular en més d’una dècada el temps necessari per a dur a terme les tasques de reconstrucció del país. Per agreujar encara més aquesta situació, el tsunami també va afectar els reactors d’algunes centrals nuclears i durant algunes setmanes el risc d’un desastre nuclear va ser tan elevat que centenars de milers de persones van haver de ser desplaçades davant l’atenta i preocupada mirada de la comunitat internacional. Aquesta darrera també va seguir amb atenció la moderada reacció de la ciutadania japonesa, de la qual bona part de la premsa internacional va destacar la capacitat per a fer front a la desgràcia i el seu afany de superació. La central nuclear més danyada va ser la de Fukushima, al nord-est del país, que només va poder ser controlada al final de desembre, després de gairebé deu mesos de treballs ininterromputs. Les emissions radioactives d’aquesta i altres centrals van provocar un considerable nivell de contaminació de l’aire i de la terra que va acabar afectant nombrosos aliments, però segons la majoria dels experts, els seus efectes més significatius sobre la salut de les persones no es faran palesos fins d’aquí a uns quants anys.
Els efectes derivats del tsunami es van estendre també al Govern de Naoto Kan. Tot i que durant les primeres setmanes el primer ministre va rebre un fort suport nacional i internacional, les crítiques de la població a la seva gestió de la catàstrofe van anar creixent a poc a poc i Naoto Kan va acabar dimitint a l’agost. La seva posició, la va ocupar el fins llavors ministre de Finances del país, Yoshihiko Noda, també membre del governant Partit Demòcrata i sisè primer ministre del país els darrers cinc anys. Molt més favorable al desenvolupament de l’energia nuclear que el seu predecessor, Noda va atorgar al novembre un ajut de més de 8.000 milions d’euros a la companyia elèctrica responsable de la central nuclear de Fukushima per a fer front al pagament de les indemnitzacions i del deute acumulat arran de les tasques de neteja i de rehabilitació realitzades. Alguns sectors del país van criticar aquesta concessió en considerar-la massa elevada i negativa per a la marxa de l’economia nacional, que al final d’any va registrar una taxa de creixement propera a l’1,5%, algunes dècimes per sota de les expectatives a l’inici d’any, però per sobre de les previsions fetes tot just després de la catàstrofe del mes de març. Al mateix mes de novembre, Noda va anunciar també la incorporació del Japó a les negociacions per a l’establiment d’un ambiciós i controvertit acord de lliure comerç panpacífic, liderat pels Estats Units i en el qual ja participen Austràlia, Singapur i altres països de la regió. Els principals partits de l’oposició van rebutjar aquesta decisió en considerar que obre les portes a una pèrdua de la capacitat de decisió i a una eventual disminució de la competitivitat.