L’agenda política i econòmica del Japó va venir marcada el 2013 pel retorn al poder del Partit Liberal Democràtic (PLD) i l’impuls de mesures fiscals i monetàries de tipus keynesià per tal de revitalitzar l’economia nipona, afectada per la cinquena recessió en quinze anys, un creixement dèbil i una crònica deflació.
Al gener, el nou Govern del primer ministre, Shinzo Abe, elegit al desembre del 2012, va impulsar un paquet d’estímul de 10.300 milions de iens, un dels més elevats de la història del país, per renovar les infraestructures afectades pel tsunami del 2011, en la seva majoria a la província de Tohoku. Simultàniament, el Govern del PLD va apostar per una política monetària més agressiva, amb una forta devaluació del ien davant del dòlar del 25% i un augment del sostre d’inflació al 2%, amb l’objectiu d’incrementar en la mateixa proporció el PIB per capita real del país i crear uns 600.000 llocs de treball. Aquestes mesures només van ser possibles quan, al febrer, les pressions del primer ministre al conservador Banc del Japó (BDJ) van forçar la dimissió del seu reticent governador, Masaaki Shirakawa, i la seva substitució pel més afí Haruhiko Kuroda. Al maig, el Parlament va ratificar el nou gir en la política monetària. La mesura va suposar un estímul per a les exportacions del país, que van experimentar un creixement de l’11,5%. Amb tot, però, el Japó es va enfrontar a una lleugera desinversió estrangera i una balança comercial negativa, marcada per un creixement de les importacions del 16,5% causat, en gran part, per la gran dependència energètica derivada de la congelació de la indústria nuclear l’any 2011. El deute públic va ascendir a un 1 bilió de iens, un 240% del PIB del país, en un context marcat per la reducció dels salaris, la baixada del consum, la pèrdua d’ingressos a través dels impostos i certa volatilitat del mercat de valors amb la pèrdua de valor del ien.
Al juny, Shinzo Abe va presentar, sense gaires detalls, una reforma estructural de la proteccionista economia nipona, que havia d’acabar de perfeccionar el model. Els dubtes sobre la viabilitat de les “Abenomics”, però, van seguir planant durant l’any, especialment pel que fa als riscos d’hiperinflació i sobreendeutament, en un país on l’envelliment demogràfic s’erigeix com un dels grans reptes per al manteniment de l’estat del benestar i el retorn del deute. L’aclaparadora victòria del PLD i el seu aliat Komeito a les eleccions a la cambra alta, que va obtenir 71 escons dels 121, va donar cert aire a l’estratègia del primer ministre.
Pel que fa a les relacions internacionals, el lleuger gir nacionalista i militarista del Govern de Shinzo Abe va enrarir el clima amb els països veïns. La Xina va expressar el seu malestar davant l’ambigüitat del Govern del PLD en la seva condemna dels crims de guerra comesos durant la Segona Guerra Mundial i l’anunci d’un increment de la despesa militar, en el marc d’un nou programa de seguretat. Al seu torn, el Japó i els Estats Units van considerar una provocació la contínua presència d’embarcacions xineses prop de les disputades illes Diaoyu/Senkaku, així com l’ampliació unilateral de la zona aèria de la Xina, fet que va conduir a una escalada en les tensions sinojaponeses al final d’any. La disputa per les illes Dodko (Takeshima en japonès) també va dificultar les relacions d’Abe amb la nova presidenta de Corea del Sud, Park Geun-hye. Finalment, el Govern nipó va escenificar un tebi acostament a Rússia amb l’assoliment, al novembre, d’un acord de cooperació militar per contrarestar l’enfortiment de la Xina. No obstant això, el Japó va continuar topant amb la indiferència del Govern de Vladímir Putin en les reivindicacions de Japó sobre les illes Kurils, sota control rus des del 1952. Conscient de la degeneració de les relacions en l’àmbit regional, al desembre, Abe va abandonar la seva aposta per deixar enrere la constitució pacifista ratificada l’any 1947.