El Kazakhstan va ostentar durant l’any 2010 la presidència de torn de l’OSCE. No deixa de ser paradoxal, ja que aquesta organització, que vetlla pels Drets Humans i la prevenció de conflictes, havia criticat reiteradament l’administració d’aquest país pel seu autoritarisme. Amb un cert optimisme, els observadors internacionals van veure en aquesta circumstància una gran oportunitat per a cridar l’atenció per la tensió regional i comunitària de diversos països de l’Àsia central, especialment els veïns meridionals de l’Uzbekistan i el Kirguizistan. Tanmateix, el Govern d’Astana va decidir no pressionar els seus veïns en unes matèries (drets humans i convivència de comunitats) que fàcilment se li poden girar en contra. A l’abril, el Govern kazakh va acollir el president kirguís, Kurmanbek Bakíev, en la primera fase del seu exili.
Mentrestant, el Govern kazakh va refer els lligams amb Rússia, malmesos per l’acostament discret, però decidit, que fa l’Àsia central amb la Unió Europea en matèria energètica. Al juliol, el país va signar una unió duanera amb Rússia i Bielorússia, en l’enèsim intent d’assolir una unió regional al voltant del lideratge rus. Al mes d’octubre, el Kazakhstan va ser un dels pocs països que va rebutjar assistir a la concessió del premi Nobel al dissident xinès Liu Xiaobo.