El Kazakhstan va mantenir durant el 2011 una política internacional ambigua, molt pròpia del president Nazarbàiev, al poder des d’abans de la independència del país ara fa vint anys. D’una banda, no va dissimular la seva vocació d’associar-se amb Occident, especialment per a les seves exportacions gasístiques i, per tant, va mantenir converses per a associar-se al projecte europeu Nabucco. Igualment, va ingressar i hostatjar, a l’octubre, la nova organització interna-cional dels països turcòfons, el Consell de Cooperació dels Països de Llengües Túrquiques. D’altra banda, i en coherència amb l’orientació eurasiàtica de Nazarbàiev, el Kazakhstan va ingressar a la unió duanera que ha de reforçar la influència russa a la regió.
El país va mantenir un fort creixement (6,5% previst per al 2011) gràcies a les exportacions d’hidrocarburs, però les desigualtats socials i els casos de misèria estructural es van generalitzar. Les tímides protestes en forma de declaracions d’intel·lectuals, vagues de miners o manifestacions, les va controlar de molt a prop el Govern i, sovint, les va represaliar. Això va provocar una certa radicalització de les protestes, i a l’octubre va esclatar una bomba en un edifici governamental de la ciutat d’Atyrau, amb el resultat d’un mort.