Més de dos milions de sirians viuen en els camps de refugiats del Líban
© ONU
Al gener, dos atemptats suïcides van colpejar zones de majoria xiïta al suburbi d’Al-Dàhiya, a Beirut, i a Hermel, a la vall d’Al-Biqà. Més de 20 persones van morir en aquestes àrees dominades per uns atacs atribuïts als grups de Jabhat al-Nusra i l’EI (Estat Islàmic). Al febrer, un tercer atemptat va matar set persones més a Al-Dàhiya.
En aquest clima de tensió, a meitat de febrer, el primer ministre libanès, Tammam Salam, va anunciar la formació d’un govern d’unitat nacional, deu mesos després d’haver estat designat en el càrrec pel president, Michel Sleiman. En el nou govern, les carteres es van distribuir entre les dues principals aliances polítiques, fortament enfrontades: vuit ministeris per a la Coalició 8 de Març, liderada pel partit milicià xiïta Hezbol·là, i vuit més per al Moviment 14 de Març, encapçalada pel sunnita Moviment del Futur de l’exprimer ministre Saad al-Harirí. Vuit carteres més van ser de designació directa del mateix Salam i del polític drus Walid Junblat.
A més dels atemptats i la fragilitat política, el Líban va haver de fer front a una crisi humanitària sense precedents. A l’abril, l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) va declarar que més d’un milió de sirians s’havien refugiat al país, que acumula un volum de refugiats equivalent al 24% de la seva població, tot i que segons el Govern libanès els refugiats arribarien als 2,5 milions.
Els atemptats van continuar al juny amb tres atacs protagonitzats per kamikazes en tan sols cinc dies. Aquesta onada de violència va posar punt final a quatre mesos de relativa tranquil·litat, després que durant els darrers vuit mesos hi va haver deu atemptats que van provocar 118 morts i 900 ferits. Els atacs van ser reivindicats per grups radicals sunnites vinculats a Al-Qaida, com les Brigades Sunnites de Baalbek, pràcticament desconegudes, o la Brigada Abdullah Azam.
A l’agost, la situació es va agreujar amb els combats, durant cinc dies, entre l’exèrcit libanès i els combatents gihadistes dels grups sirians de Jabhat al-Nusra i de l’EI a la zona libanesa d’Irsal, molt a prop de la frontera amb Síria. Aquests grups, infiltrats al país, mantenien segrestats 18 policies libanesos. En els enfrontaments van morir 72 persones i 200 van quedar ferides. Aquesta acció de grups sirians va ser la resposta al suport de Hezbol·là al Govern sirià de Baixar al-Assad i un intent de pressionar el Govern libanès i aconseguir l’alliberament de gihadistes presoners al penal de Rúmiya. Davant la negativa a negociar del Govern, els grups gihadistes van executar tres dels policies segrestats.
Al setembre, l’Iran va anunciar que lliuraria material militar al Govern libanès per fer front a l’amenaça de l’EI, que es va sumar a la ja anunciada pels Estats Units i l’Aràbia Saudita, perquè l’exèrcit del país constitueix una força petita i pobrament equipada per frenar el contagi des de l’est de la guerra civil a Síria. Precisament, a l’octubre, un altre focus d’inestabilitat va obrir-se a Trípoli, la segona ciutat del país. Els enfrontaments durant tres dies entre milicians sunnites i l’exèrcit van ocasionar 42 morts i 150 ferits. El desencadenant va ser l’intent de detenir diversos líders de grups armats locals.