El país va continuar el seu projecte de rehabilitació davant la comunitat internacional després de llargs anys d'aïllament, des que el 1988 va ser acusat d'estar darrere de l'atemptat de Lockerbie. Paral·lelament, el règim va continuar mostrant la seva particular manera de conduir la política exterior. Tanmateix, els interessos de tot tipus, que el món occidental, i molt especialment Europa, té en aquest país, com energia, immigració i lluita contra el terrorisme, donen al règim d'Al-Gaddafi un alt marge de maniobra.
Al principi d'any, la responsable de Relacions Exteriors de la Comissió Europea, Benita Ferrero-Waldner, va visitar Líbia per iniciar la segona ronda de negociacions per a l'establiment d'un acord marc amb aquest país, l'únic de la conca mediterrània amb què la UE no manté cap relació contractual. Durant la visita a Trípoli, Ferrero-Waldner va oferir 20 milions d'euros a Líbia com a ajuda al control de la immigració il·legal, entès com una qüestió d'interès comú. Un altre pas cap a la normalització en l'àmbit internacional va ser el nomenament, el 16 de setembre, del diplomàtic libi Ali Abdessalam Treki com a president de l'Assemblea General de l'ONU. L'elecció de l'exministre libi es va produir durant la presidència de la Unió Africana (UA) del líder del país magribí, Moammar al-Gaddafi, i mentre Trípoli ocupava un dels llocs no permanents en el Consell de Seguretat de l'ONU.
En aquesta línia, en el marc d'una visita oficial a Líbia al gener del 2009, el rei Joan Carles I va anunciar davant d'Al-Gaddafi la seva voluntat d'augmentar la presència empresarial espanyola a Líbia. Durant els dies 10 i 12 de juny, el líder libi va visitar Itàlia per primera vegada des que el 1969 va assumir el poder i es va reunir amb el president del Govern, Silvio Berlusconi, i el president de la República, Giorgio Napolitano. L'any anterior Berlusconi havia visitat Líbia; en aquella ocasió, ambdós països van firmar un acord que establia que Itàlia indemnitzaria Líbia pels danys ocasionats durant el domini colonial per valor de 200 milions de dòlars anuals, durant els pròxims vint-i-cinc anys, destinats a diversos projectes d'infraestructures i d'altra índole. En la trobada d'enguany, Líbia va ratificar l'acord bilateral de cooperació econòmica i migratòria amb Itàlia. El pacte conté un element crític i controvertit, l'ús de patrulles marítimes conjuntes en aigües líbies i internacionals per a evitar que els immigrants que salpen en vaixells des de Líbia arribin a Itàlia. Aquest aspecte és especialment preocupant si es té en compte que Líbia no té firmada la convenció de Drets Humans de les Nacions Unides.
Tot i aquests passos cap a la integració a la comunitat internacional, hi va haver episodis de confrontació amb els països occidentals. A l'agost, el Ministeri de Justícia escocès va alliberar Al-Megrahi, únic condemnat per l'atemptat de Lockerbie (Escòcia), en què van morir 270 persones. En arribar a Líbia, va ser rebut com un heroi, fet que va generar un gran malestar a Londres i Washington. Al-Megrahi va ser alliberat, segons es va al·legar, per raons humanitàries, ja que patia un càncer terminal, tot i que un mes després, el secretari d'estat per a la justícia britànic, Jack Straw, va reconèixer que els interessos comercials i petroliers van tenir un paper essencial en l'entrega d'Al-Megrahi. A això, cal afegir-hi que va continuar l'enfrontament amb les autoritats suïsses. El Govern libi exigeix el pagament d'una fiança de 570.000 euros (815.334 dòlars) per a alliberar dos suïssos retinguts a Trípoli des del juliol del 2008, com a venjança per la detenció a Ginebra d'un fill de Moammar al-Gaddafi, acusat de maltractar dues persones del seu servei personal. Aquest escàndol va estar present en la celebració de l'1 de setembre, dia que es va commemorar el quarantè aniversari de l'accés al poder d'Al-Gaddafi després de derrocar el rei Idris I i instaurar el Consell Suprem de la Revolució a Líbia. Aquest aniversari va ser celebrat amb tota mena de luxes, amb una gran desfilada militar i diversos actes massius, però amb una escassíssima representació de líders occidentals.