En política domèstica, el règim libi va continuar exercint un ferri control del país que afecta, fins i tot, sectors propers a la cúpula del poder. Destaca, per exemple, la suspensió de la impressió del diari Oea, controlat pel fill del líder del país, Saif al-Islam al-Gaddafi, poc després que es publiqués un article que demanava un “assalt final” per combatre la corrupció.
En política internacional, la principal crisi va ser el conflicte entre Trípoli i Suïssa en matèria de visats. Al febrer, el Govern libi va aplicar un veto a l’entrada de ciutadans de l’espai Shengen com a represàlia per la decisió del Govern suís de limitar l’accés a aquest territori a 188 ciutadans libis, amb Moammar al-Gaddafi i la seva família al capdavant. Espanya, que ostentava la presidència de torn de la UE, es va implicar a fons en la resolució d’aquesta disputa i, el 27 de març, Líbia va aixecar la prohibició d’entrada al país dels ciutadans de l’acord de Schengen.
La política exterior líbia va tornar a fer-se visible quan, a l’agost, Gaddafi va aprofitar una visita oficial a Roma per impartir un seminari sobre l’Alcorà a uns 500 joves, als quals va dir que l’islam s’ha de convertir en la religió d’Europa. També a l’agost, Líbia va exigir a Europa ajuda econòmica valorada en prop de 5.000 milions d’euros anuals per a aturar la immigració subsahariana. A l’octubre, la Comissió Europea va anunciar la mobilització de fins a 50 milions d’euros, durant el període 2011-2013, per coqaborar amb Líbia en el control de les seves fronteres, lluitar contra la immigració iqegal i assistir a refugiats i sol·licitants d’asil que arribin al país nord-africà.
Els dies 29 i 30 de novembre, Líbia va acollir la cimera Àfrica-UE, sota el lema “Inversió, Creixement Econòmic i Creació d’Ocupació”, en la qual 80 caps d’Estat i de Govern d’Europa i Àfrica van abordar la manera d’aconseguir que la cooperació entre els dos continents abasti noves fites.
En l’àmbit econòmic, el 12 de febrer, el Banc Africà de Desenvolupament (BAD) va anunciar una subvenció a Líbia de 744.000 dòlars a favor del Centre Libi de Promoció de les Exportacions. El 25 de juny, el líder libi Moammar al-Gaddafi va donar llum verda per afavorir les aspiracions de les companyies espanyoles al país, amb motiu de la visita que va realitzar a Líbia el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. De l’1 al 4 d’agost, es va celebrar el primer Saló Internacional de Banca, Assegurances i Inversions, amb l’objectiu de presentar les oportunitats d’inversió als actors públics i privats, mentre que, al setembre, el Comitè General Popular d’Indústria, Economia i Comerç va activar la zona franca de Tubruq, per a fomentar l’atracció de capital estranger i continuar el procés de reforma econòmica del país.
En el capítol dels drets humans, al febrer, Human Rights Watch va acusar Líbia de bloquejar l’accés a YouTube i a d’altres web independents o de l’oposició amb seu a l’estranger, font de notícies independents en un país dominat pels mitjans estatals. Al juny, Amnistia Internacional va advertir que l’estancament de la reforma líbia sobre els drets humans feia que aquests es ressentissin al país. El rebuig de Líbia de les propostes del Consell de Drets Humans de l’ONU planteja seriosos dubtes sobre el compromís del Govern libi amb la reforma. Així, el 9 de novembre, Líbia va acceptar les recomanacions generals destinades a protegir i promoure els drets humans, però va rebutjar les que feien referència a violacions específiques i mesures concretes per posar-hi remei —com les recomanacions de ratificar la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de l’ONU i signar un memoràndum d’entesa amb l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), a la qual va expulsar al juny, tot i que un mes després se li va permetre reprendre algunes activitats limitades, però sense visitar centres de detenció ni tramitar sol·licituds d’asil.