El règim de Moammar al-Gaddafi, que va fer costat a Ben Ali durant l’aixecament popular a Tunísia, va veure com, a partir del mes de febrer, van prendre cos les protestes a Líbia. Després de protestes aïllades a diferents ciutats del país, el 17 de febrer es va convocar una gran mobilització anomenada “el dia de la ira”, que va ser clarament inspirada pels moviments populars de Tunísia i Egipte, però que, tant per la magnitud de la repressió com per la resposta d’alguns manifestants, va agafar una dinàmica cada vegada més violenta.
Les tropes governamentals van abandonar Bengasi, la segona ciutat del país, que es va convertir en la capital de la rebel·lió ja que els oponents al règim van començar a armar-se. La resposta del règim de Gaddafi va ser cada vegada més extrema, i va provocar una onada de refugiats i desplaçats interns, un degoteig de desercions polítiques, diplomàtiques i militars, i una creixent preocupació a escala internacional per la crisi humanitària que va viure el país. L’arribada de refugiats a l’illa italiana de Lampedusa també va generar una crisi entre França i Itàlia, fins al punt que els estats membres van acordar una revisió del Tractat de Schengen. En paral·lel, el 27 de febrer, els sectors opositors van crear el Consell Nacional de Transició, que integrava faccions ideològicament dispars, però unides en la voluntat de posar fi al règim. Després d’una declaració de la Lliga Àrab que demanava l’aplicació d’una zona d’exclusió aèria sobre Líbia, el 17 de març, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1973, que anava més enllà donant atribucions a una força militar, no només per a garantir l’exclusió aèria sinó també la protecció dels civils. Després de negociacions diplomàtiques i de les crítiques per la manca de direcció militar els primers dies de la missió, l’OTAN va assumir el comandament de la missió.
En paral·lel, el Consell Nacional de Transició va anar aconseguint suports diplomàtics i reconeixements, i el 27 de juny, la Cort Penal Internacional va llançar un mandat d’arrest sobre Gaddafi, el seu fill Sayf al-Islam i el cap de serveis d’intel·ligència libi Abd Al·là al-Sanussi. Durant el mes d’agost es va accelerar l’avenç dels opositors, tant des de Misrata com des de la zona muntanyosa de Nafusa; el 22 d’agost, es van acostar al cor de Trípoli. Tot i prendre la capital, el conflicte es va allargar fins a l’octubre, amb la caiguda dels últims bastions gaddafistes a Sirte i Bani Walid i l’assassinat de Moammar al-Gaddafi el 20 d’octubre.
Líbia va començar a passar pàgina a més de quaranta anys del règim de Gaddafi amb l’interrogant sobre la futura organització política i sobre l’estabilització i la pacificació del país. Sobre la taula, hi ha temes que generen controvèrsia, com la possible aplicació de la llei islàmica, el judici a líders de l’antic règim o les concessions a empreses estrangeres en matèria de reconstrucció i explotació de recursos naturals.