A Líbia va imperar el caos polític i la violència fins al punt que es va començar a parlar d’estat fallit i de guerra civil. L’any 2014 es van succeir tres governs, unes eleccions legislatives i una coexistència de dues cambres legislatives i dos governs, que evidenciava un perillós xoc de legitimitats alimentat per la incapacitat de les institucions estatals per a exercir el control de la violència. Durant l’any, aquesta situació va provocar centenars de morts i 300.000 desplaçats.
El Congrés General Nacional, dominat majoritàriament pels islamistes, va destituir al març el primer ministre Alí Zidan després de diverses mocions de censura i va designar de manera interina Abd Al·lah ath-Thanay, el qual va dimitir pocs dies després per amenaces a la seva família. Al-Thanay va ser substituït per l’empresari Àhmad Mutiq. El dia que es va escollir aquest nou primer ministre, el general Khalifa Haftar va llançar l’“operació Dignitat”, a Bengasi i a l’est del país, amb la intenció de deposar el Parlament, acusant-lo de donar suport a les milícies islamistes, entre les quals hi havia Ansar al-Xaria.
En un clima de màxima inseguretat, el 25 de juny es van celebrar unes eleccions legislatives marcades per la baixa participació. D’aquests comicis van sorgir un nou govern i un nou parlament, que es van haver d’exiliar a Tobruk (prop de la frontera amb Egipte). Aquest Govern, dirigit per Abd Al·lah athThanay, va ser reconegut per gran part de la comunitat internacional com l’autoritat legítima del poble libi, però no pel president del Congrés General, que es va negar a traspassar els poders i va nomenar un altre govern establert a Trípoli de tendència islamista dirigit per Omar al-Hassi, mancat de reconeixement internacional. La confusió va créixer amb la decisió del Tribunal Suprem, al principi de novembre, de considerar invalidades les eleccions de juny i els actes que se’n van derivar, entre d’altres, la constitució del Govern encapçalat per Ath-Thanay.
El clima de violència i d’inseguretat en què està immers el país va fer augmentar l’aïllament internacional de Líbia, amb el tancament de l’aeroport de Trípoli, al juliol, i l’evacuació de la major part de les missions diplomàtiques i personal de l’ONU del país. Això va anar acompanyat de la preocupació que Líbia esdevingui un camp de batalla entre actors regionals, com va ser el bombardeig unilateral, sense autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, que van fer Egipte i els Emirats Àrabs Units a posicions islamistes de Líbia al final d’agost. Per la seva banda, els veïns occidentals de Líbia (Tunísia i Algèria) van optar per la contenció i el reforçament de les seves fronteres. Per a rebaixar la tensió, a Madrid es va celebrar una reunió multilateral d’alt nivell amb ministres d’Afers Estrangers i diplomàtics de 20 països, majoritàriament veïns de Líbia, i el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va visitar el país per mitjançar entre les diferents forces polítiques i els grups armats.