Zona urbana destruïda pels combats entre les faccions enfrontades a Líbia
© Hélène Caux / UNHCR
Les dificultats per a formar i consolidar un govern d’unitat nacional que posés punt final al xoc de legitimitats entre els governs de Trípoli i Tòbruk van marcar l’agenda política d’aquest país. Al gener, Fàyiz Sarral –escollit per les Nacions Unides per a dirigir el consell presidencial que havia d’implementar els acords– va nomenar els 32 ministres que havien de compondre el Govern d’unitat nacional. La proposta exigia que els dos parlaments referendessin el nou Govern, però, el 25 de gener, el Parlament de Tòbruk va rebutjar la proposta (15 vots afirmatius contra 89 en contra), un fet que es va interpretar com un senyal de força del general Khalifa Hàftar, cap de l’exèrcit de Tòbruk, amb el suport d’Egipte.
Tot i la negativa de les dues faccions confrontades, el Consell Presidencial va demanar, al principi de març, el reconeixement internacional en exclusiva del Govern d’unitat nacional. Les Nacions Unides, els Estats Units i la Unió Europea van acceptar la proposta, fet que va augmentar la pressió sobre les parts. El 5 d’abril, el Parlament i el Govern a Trípoli van cedir els seus poders al Govern d’unitat nacional i es van dissoldre després que el Banc Central Libi, l’empresa nacional de petroli i diferents ens municipals reconeguessin l’autoritat del nou Govern. Des de llavors, la rivalitat entre el nou Govern d’unitat –ara amb seu a Trípoli– i el de Tòbruk va anar creixent i al final de l’estiu el general Hàftar va aconseguir el control territorial de quatre dels ports petroliers més importants del país, vies centrals d’exportació del cru.
A aquesta confrontació política, cal sumar-hi la campanya militar que des del 2015 intenta expulsar els milicians de l’organització Estat Islàmic de la ciutat de Sirte i dels aproximadament 250 km de costa que controlaven al principi d’any. A l’estiu les forces del Govern d’unitat nacional van recuperar el control del port de la ciutat i del quarter general de l’Estat Islàmic i al final de novembre les operacions van tornar a intensificar-se. Al principi de desembre, les milícies de Misrata van anunciar que havien aconseguit fer-los fora de la ciutat. Això va coincidir amb l’aixecament de l’embargament d’armes i el suport de forces especials nord-americanes i franceses. París va reconèixer la seva participació després de la mort de tres militars francesos a Bengasi, al maig, i Washington va anunciar bombardejos selectius a l’agost.
L’economia líbia va continuar ressentint-se d’aquest clima de violència i fragmentació política. El producte interior brut s’ha reduït un terç des del 2013 i la producció de petroli –principal motor del país– es troba a un terç dels nivells del 2008. A més, la tragèdia humanitària dels centenars de milers de refugiats i immigrants que des de Líbia intenten arribar a les costes europees va empitjorar. Més de 180.000 persones van aconseguir arribar a Itàlia, però unes 5.000 van perdre la vida al canal de Sicília l’any 2016.