L’agenda política del país va seguir un any més marcada per la gran inestabilitat derivada de l’existència de faccions confrontades que controlen distintes parts del territori. Després d’un primer intent, el 2 de maig, a Abú Dabí, als Emirats Àrabs Units, el 25 de juliol, Faiez Serraj –primer ministre del Govern de l’acord nacional reconegut per les Nacions Unides i gran part de la comunitat internacional– i Khalifa Haftar –el general que lidera el bàndol assentat a Trípoli i que en els primers mesos de l’any va consolidar posicions a Bengasi i al sud del país– van arribar a un acord en una reunió convocada a París per iniciativa del president francès, Emmanuel Macron, i es van comprometre a respectar un alto el foc immediat. El compromís també va incloure la promesa de dur a terme eleccions al més aviat possible, molt probablement, a la primavera del 2018. Tres dies abans, Ghassan Salamé va ser nomenat nou representant especial de les Nacions Unides. Tot i aquests progressos, la situació d’inestabilitat sociopolítica i els problemes de seguretat van continuar-hi molt presents al llarg de tot l’any.
A aquesta confrontació politicoinstitucional, cal afegir-hi els darrers episodis de la campanya militar que des del 2015 intenta expulsar l’organització Estat Islàmic del territori libi. Tot i l’optimisme de la victòria sobre Sirte al final del 2016, la primera setmana de gener, els Estats Units van bombardejar dos campaments d’entrenament al sud d’aquesta mateixa ciutat, amb la qual cosa deixarien clar que l’amenaça no s’havia acabat. El 28 de maig, dos dies després que l’Estat Islàmic assassinés 28 ciutadans egipcis de religió copta a la província de Minia, el Govern del Caire va respondre bombardejant un camp d’entrenament a la ciutat de Derna, a l’est de Líbia, des d’on se sospitava que s’havia organitzat l’atemptat.
Les migracions des de Líbia cap a Europa i la seva gestió van esdevenir un assumpte central aquest 2017. Al gener, la Unió Europea va acordar, al Consell Europeu celebrat a Malta, un nou pla d’acció que incloïa un compromís extraordinari de 200 milions d’euros destinats a l’entrenament dels guardacostes libis i a finançar els retorns voluntaris dels migrants als països d’origen. Aquesta nova proposta es va entendre com una translació del model de gestió compartida amb Turquia després que el 2016 arribessin a Itàlia més de 180.000 persones des de Líbia i que més de 4.000 perdessin la vida en l’intent (segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions). En aquest mateix sentit, l’acció humanitària es va complicar a mitjan agost quan, enmig d’una controvèrsia entre els governs d’Itàlia i Líbia, el Govern de Trípoli va prohibir que les ONG de rescat duguessin a terme les tasques amb normalitat en la coneguda com zona de recerca i rescat. La polèmica sobre qui tenia el dret de navegar amb llibertat en aquesta part de la Mediterrània va generar que tres de les grans ONG de rescat (Metges Sense Fronteres, Sea Eye i Save the Children) decidissin interrompre totes les activitats de salvament marítim. Més enllà d’aquests fets, diferents organitzacions van continuar reportant abusos de drets humans als camps d’aïllament a Líbia i van descriure situacions de compravenda d’esclaus.