L’entrada de Macedònia a la Unió Europea i l’OTAN va continuar aturada, malgrat els esforços del Govern de centredreta de Nikola Gruevski. La negativa de Grècia a acceptar negociacions i el litigi pel nom del país són les raons d’aquest estancament –els darrers estudis van demostrar que el 90% de la població macedònia es nega a canviar el nom del país–. La situació entre ambdós països va arribar a nivells de crispació molt elevats, especialment arran de la construcció, a Skopje, d’una estàtua d’Alexandre el Gran –pilar de la simbologia grega– i que va comportar una airada resposta diplomàtica del Govern grec.
Al juny es van celebrar eleccions legislatives anticipades, en què va guanyar el partit conservador del primer ministre Gruevski, que va revalidar per quatre anys el mandat amb més del 39% dels vots emesos.
La situació econòmica del país és fràgil i va començar a pagar les conseqüències de la crisi econòmica que pateix tot Europa. Malgrat que té uns nivells d’endeutament públic que no superen el 30%, una forta inversió estran-gera i una demanda interna que continua creixent, té altres problemes de fons, com l’elevada taxa d’atur. El Govern de Gruevski va encetar una sèrie de reformes estructurals per mantenir els nivells de creixement dels darrers anys, especialment en el camp laboral, la millora de la competitivitat econòmica, la reforma de l’educació, la millora de les inversions en infraestructures, entre d’altres. Des de la Unió Europea es va comminar el Govern a avançar en les reformes iniciades i a impulsar-ne de noves, sobretot en el terreny fiscal: millora de l’eficiència de l’administració de l’estat, de la independència judicial, de la capacitat administrativa en el compliment de la legislació vigent i avançar en les polítiques socials.