El país va viure un any de relativa estabilitat política, un clima que va afavorir els interessos dels inversors, amb exempcions i incentius fiscals considerables, que alhora va permetre continuar mantenint un impost de societats al voltant del 35%. El creixement anual del PIB real va arribar al 4,1%, promogut per una política d’estímul del consum privat, una inversió més forta i una despesa governamental elevada enfocada a la diversificació.
La inflació va ser de l’1% i la taxa d’atur es va situar en el 5% (menys de la meitat que l’any anterior). El pressupost públic es va contreure el –0,7% i el deute públic va ser del 62,1%. Els riscos, d’altra banda, van continuar sent l’excessiva presència de grans actius dels bancs estrangers en el mercat local, així com l’alta dependència de les exportacions, especialment en maquinària i equips elèctrics (principalment semiconductors) i el turisme. El país també va patir una alta dependència de les importacions, ja que només produeix al voltant del 20% de les seves necessitats alimentàries, va haver de limitar els subministraments d’aigua dolça i no té fonts d’energia pròpies.