Marroc 2009

Durant el 2009, el Marroc i la Unió Europea van continuar cap a la concreció de l'Estatut Avançat, el marc que ha de permetre al Marroc accedir a programes comunitaris i gaudir d'un context privilegiat pel que fa a les relacions polítiques, econòmiques i socials amb la UE. En aquest sentit, va concloure la primera fase de les negociacions que han de fer possible la liberalització de la prestació de serveis i el dret d'establiment.

La política exterior del Marroc també va estar marcada pel trencament de relacions diplomàtiques amb l'Iran a causa de la solidaritat amb Bahrain davant de les reclamacions territorials de Teheran sobre aquest petit estat àrab. Tanmateix, la reacció marroquina reflectia també una preocupació, fundada o no, per la penetració del xiisme al país nord-africà. En el mateix període, quatre missioners espanyols i un d'alemany també van ser expulsats del Marroc acusats de proselitisme.

Pel que fa a la política econòmica, l'any es va iniciar amb la liberalització del sector energètic i al mes de juny es va publicar un informe optimista que, malgrat la crisi econòmica global, preveia un creixement de l'economia marroquina del 5,3%. Al març del 2009 Repsol va anunciar el descobriment de gas en aigües marroquines i al setembre Telefónica va comunicar la venda de la seva filial al Marroc a la resta de socis.

Políticament, l'any va estar marcat per les eleccions municipals del 12 de juny. La participació va registrar els nivells més baixos en la història dels comicis locals (el 52%, és a dir, 7 milions de votants sobre més de 13 milions d'inscrits) però va superar, amb escreix, els baixíssims nivells de les eleccions legislatives del 2007 (el 37%). Els resultats de les eleccions, molt semblants als pronòstics que s'havien fet, van donar la victòria, al món rural, a un nou partit molt proper al rei, el PAM (Partit Autenticitat i Modernitat), mentre que el vot urbà es va decantar pels islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD).

L'any també va estar caracteritzat per la denúncia de la repressió patida per diferents mitjans de comunicació arran de la publicació de comentaris i caricatures del rei. Diaris com El País o Le Monde van ser temporalment censurats i es va decretar el tancament del diari Akhbar al-Youm. En aquesta mateixa línia, el 13 de novembre, la policia marroquina va detenir a Al-Aiun una coneguda activista sahrauí, Aminatou Haidar, que acababa de tornar dels EUA, on havia rebut el premi al Coratge Civil de la Fundació Train. El 14 de novembre, se li va confiscar el passaport i Haidar va ser deportada a Lanzarote amb l'argument d'haver escrit "Sàhara Occidental" com a nacionalitat. Haidar va iniciar, així, una vaga de fam durant 32 dies que va abocar el Marroc i Espanya a una situació crítica, ja que el país alauita va alertar del perill que aquesta situació podria suposar per a la cooperació en matèria de lluita contra el terrorisme i la immigració irregular. Malmesa la imatge del Marroc, i després de la intervenció de França i els EUA, Rabat va acceptar el retorn de Haidar.

La lluita contra la immigració clandestina va continuar essent objecte de denúncia. Amnistia Internacional va criticar l'expulsió col·lectiva de milers de persones sense tenir en compte les garanties de la legislació del país, mentre que el Govern marroquí va fer públic que les accions de les seves forces de seguretat havien impedit 10.235 intents d'expulsió.

Sàhara Occidental

Malgrat que no s'ha arribat a una resolució del conflicte que afecta aquest territori des de l'any 1975, amb el pas del temps la seva situació ocupa unlloc més important dins l'agenda de les Nacions Unides. El 7 de gener aquesta organització va designar el seu nou emissari per al Sàhara Occidental, en substitució del diplomàtic holandès Peter van Walsum. El nomenament de Christopher Ross es va produir després del descontentament del POLISARIO i d'Algèria per les declaracions del seu antecessor, en les quals donava com a impossible la celebració del referèndum. Ross, que havia estat ambaixador dels Estats Units a Alger, era vist com una figura més neutral. Una de les seves primeres accions va ser desplaçar-se a la regió al mes de febrer i establir contactes amb les diferents parts. No obstant això, les converses van arribar a un punt mort al mes de març: el Marroc oferia un Pla d'Autonomia i el Front Polisario defensava el dret d'autodeterminació. Organismes com el Moviment dels No-Alineats (al juliol) o la Unió Africana (a l'agost) van expressar el seu suport a l'organització d'un referèndum d'autodeterminació. També al mes d'agost es van reprendre els contactes en el marc d'una reunió informal a Viena, propiciada per l'ONU entre el president del Parlament Sahrauí i el ministre d'Afers Estrangers però sense que s'avancés cap a acords concrets. Tot i que durant bona part de l'any, la qüestió del Sàhara va continuar en un discret segon pla de l'agenda internacional, el futur d'aquest territori va tornar a la primera plana amb la vaga de fam de l'activista Aminatou Haidar. El Marroc va insistir que Haidar actuava seguint ordres del Polisario i d'Algèria. Aquesta activista representa un nou moviment de reivindicació liderat pels sahrauís de l'interior que reclama la millora de la situació dels drets humans al territori controlat pel Marroc. Així doncs, l'acció de Haidar va fer que la comunitat internacional es decidís a reprendre les converses sobre el futur del territori però també que s'interessés per la situació dels drets humans, cosa que podria concretar-se en una eventual ampliació del mandat de la MINURSO.

D'altra banda, Amnistia Internacional va exigir en el seu informe del 2009 que es dugués a terme una investigació sobre les tortures comeses a activistes sahrauís, als quals també es restringia la llibertat de circulació. Christopher Ross, en una visita als camps de Tindouf al mes de setembre, va declarar que s'estava davant una situació molt delicada i que es necessitava la solidaritat internacional mentre no arribava la solució política del conflicte.