En política domèstica, es va produir una reestructuració parcial del Govern marroquí, incloent-hi ministeris convencionals, com els de turisme, relacions amb el Parlament i modernització del sector públic, però també canvis en 2 dels 5 ministeris de sobirania, és a dir, els representants dels quals són escollits directament pel rei. En aquest cas, Mohamed VI va escollir Taib Cherkaui com a ministre de l’Interior, reemplaçant Xakib Benmusan, mentre que Mohamed Naciri es fa càrrec del Ministeri de Justícia, substituint Abdeluahed Radi. Aquest canvi ministerial va coincidir amb un període en què les autoritats marroquines recordaven els costos de creuar línies vermelles com la religió, la institució monàrquica i la integritat territorial. Per exemple, des del principi de març, es van expulsar del Marroc prop d’un centenar de cristians, en la seva gran majoria protestants. En paral·lel, es van viure episodis crítics en la vulneració de les llibertats fonamentals. A més dels fets viscuts en el territori del Sàhara administrat pel Marroc, va destacar l’alliberament de Zahra Boudkour, de 23 anys, la presa política més jove del Marroc, que va complir una condemna de 24 mesos per manifestar-se per demanar millores en l’educació universitària. Amnistia Internacional, per la seva banda, va denunciar que la Comissió d’Equitat i Reconciliació tan sols ha estat capaç de revelar part de la veritat sobre les vulneracions de llibertats fonamentals durant els anys de plom i no ha exercit cap paper a l’hora de buscar justícia per a les víctimes. En llibertat d’expressió, el Marroc va baixar 8 llocs en la classificació mundial de la llibertat de premsa de l’any 2010 de Reporters sense Fronteres, situant-se en el lloc 135 de 178. En aquesta línia, el 4 d’octubre es va anunciar el tancament de Nichane, el setmanari en àrab més llegit del Marroc. El Ministeri de Comunicació marroquí també va anunciar a l’octubre el tancament de les oficines de la cadena de televisió per satèl·lit Al-Jazira, així com la suspensió de les acreditacions dels seus periodistes. Reporters sense Fronteres també va denunciar que, a partir del 2009, s’ha incrementat la lluita de l’Estat contra les publicacions independents, entre les quals sobreviu Tel Quel.
En política internacional, les relacions amb Espanya i amb la UE van tenir un protagonisme notable. El 7 de març es va celebrar a Granada la primera cimera UE-Marroc després de la concessió de l’Estatut que va avançar la UE el 2008. En la cimera es va abordar l’estat de les relacions del país amb la UE i com augmentar els espais de col·laboració, però també altres temes d’interès comú com el Sàhara, la situació al Magrib, l’Àfrica subsahariana i la necessitat d’impulsar la Unió per la Mediterrània.
Malgrat la bona sintonia mostrada en aquesta cita, a l’estiu, Espanya i el Marroc van viure una crisi en les relacions bilaterals amb el boicot contra Ceuta i Melilla que van liderar diverses organitzacions del nord del Marroc amb clars suports a l’entorn reial. L’argument utilitzat va ser la denúncia d’incidents a la frontera de Melilla i es va requerir l’actuació del rei Joan Carles I per a rebaixar la tensió. La calma va ser temporal a causa de les queixes del Marroc per l’actuació dels mitjans de comunicació i del Parlament espanyol amb relació al desmantellament del campament Agdaym Izik, a prop d’Al-Aaiun, al Sàhara Occidental. Entre altres episodis del confrontament amb l’Estat espanyol, el 25 d’octubre va destacar l’anul·lació dels bitllets de 7 periodistes espanyols quan intentaven dirigir-se a la capital del Sàhara Occidental per cobrir la notícia de l’assassinat del menor sahrauí Elgarhi Nayem. El 3 de novembre, el ministre d’Afers Estrangers marroquí, Taïb Fassi Fihri, va acusar des de Madrid la premsa espanyola de distorsionar la realitat del seu país i del contenciós sobre el Sàhara Occidental. El 26 de novembre, el rei del Marroc va confirmar l’exdirigent del Front Polisario, Ahmedou Uld Suilem, com a proper ambaixador a Espanya i al cap de 3 dies es va convocar una multitudinària manifestació a Casablanca contra el Partit Popular encapçalada pel primer ministre, Abas el-Fassi. El 3 de desembre, el ministre de comunicació, Khalid Naciri, va anunciar que el Marroc es replantejaria les relacions bilaterals amb Espanya després que el Ple del Congrés aprovés per unanimitat una declaració de condemna dels incidents ocorreguts a Al-Aiun.
La tensió en les relacions hispanomarroquines també van arribar a escala europea. Les negociacions en matèria pesquera van prosseguir entre la comissària europea de Pesca, Maria Damanaki, i el ministre marroquí, Aziz Akhannouch, ja que el març del 2011 era la data límit per a renovar l’acord de pesca. Un dels aspectes més controvertits és el tractament de les aigües del Sàhara Occidental, ja que un grup d’eurodiputats va demanar al Parlament Europeu l’exclusió d’aquest sector marítim de l’acord. El 25 de novembre, el Parlament Europeu també va demanar al Marroc que admetés una investigació independent de l’ONU sobre els esdeveniments en el camp Agdaym Izik.
Pel que fa a l’economia, segons dades de l’Alt Comissionat de Planificació, el dèficit es va reduir un 4,6% entre el tercer trimestre del 2009 i el tercer trimestre del 2010. Els sectors turístic i energètic van tenir un bon comportament, mentre que el creixement va ser més moderat en indústria, construcció i telecomunicacions. Al juny, el Banc Mundial va concedir al Marroc 3 préstecs d’un import global de més de 211 milions de dòlars destinats a donar suport a la reforma de l’educació, optimitzar la irrigació a la conca d’Oum er-Rebia i donar suport al programa de carreteres rurals. D’altra banda, el Marroc i la UE van signar al juliol un programa de cooperació per al període 2011-13 per un valor de 580 milions d’euros en forma de donacions. Al novembre, el Banc Europeu d’Inversió (BEI) i les autoritats marroquines van signar un acord de préstec de 200 milions d’euros per al finançament de l’extensió del complex portuari Tànger Med, un projecte que s’ha convertit en símbol de l’aposta del Marroc per situar-se en el centre de les xarxes de transport i producció internacionals.
Sàhara Occidental
L’any 2010, en què es va celebrar el 34è aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica, es va caracteritzar per l’explosió social al territori controlat pel Marroc, amb febles progressos en matèria de resolució de conflictes i amb el manteniment d’una dura situació als camps de refugiats. Aquesta és una situació a la qual ha de fer front l’ajuda internacional i que s’ha complementat amb iniciatives com la Sàhara Marató, la Sàhara Bike Race o el Festival Internacional de Cinema del Sàhara (Fisàhara), l’únic del món que se celebra en un camp de refugiats.
D’altra banda, va continuar el procés de les Nacions Unides d’intentar trobar un compromís assumible per les parts en conflicte. A l’abril, es va publicar un informe del secretari general de l’ONU sobre la situació relativa al Sàhara Occidental i, el 30 d’abril, el Consell de Seguretat va prorrogar el mandat actual de la MINURSO fins el 30 d’abril de 2011. A l’agost, Christopher Ross, enviat personal del secretari general de l’ONU, va demanar ajuda a les grans potències i a Espanya per desbloquejar unes converses de pau novament estancades.
La reanudació dels contactes entre el Marroc i el Polisario, el 10 de novembre, a Nova York, es va produir poc després dels incidents del campament d’Agdaym Izik. A l’octubre, milers de sahrauís s’havien anat concentrant en un campament a 16 km de l’est d’Al-Aiun, en protesta contra les precàries condicions socioeconòmiques en què viuen. La tensió va anar en augment amb la mort de Nayem el Gareh, un jove sahrauí abatut per l’exèrcit marroquí quan el vehicle tot terreny en què circulava es va saltar un control en sortir del campament improvisat. Les reclamacions socials van donar lloc a demandes independentistes, les forces de seguretat del Marroc van desmantellar el campament el dia 8 de novembre i es van succeir enfrontaments entre civils marroquins i sahrauís a Al-Aiun, davant la passivitat de les forces de seguretat.