A partir del mes de febrer, tal com va succeir a la majoria de països àrabs, el Marroc va ser escenari de protestes populars. Articulades entorn del moviment del 20 de febrer, es van convocar manifestacions a diverses ciutats del país, especialment nombroses durant els mesos de febrer i març. Les demandes dels manifestants van incloure qüestions com l’atur juvenil o les desigualtats socioeconòmiques, però també van denunciar els alts nivells de corrupció i el poder absolut del rei i del seu entorn. Com en altres casos, les protestes al Marroc van usar tant les xarxes socials com instruments convencionals de mobilització popular.
Davant d’un moviment popular cada cop més fort, el rei Muhàmmad VI va prendre la iniciativa política i, el 9 de març, va anunciar l’inici d’un procés de consultes amb experts i forces polítiques per a reformar la Constitució. L’objectiu: satisfer algunes de les demandes dels manifestants i projectar una imatge reformista que contrastés amb l’actitud immobilista d’altres països àrabs. En paral·lel, es van produir gestos, com l’alliberament de presos i l’increment dels subsidis de preus de primera necessitat. En ple procés de discussió de la reforma constitucional, el 28 d’abril es va produir un atemptat a Marràqueix en què van morir setze persones, onze de les quals eren de nacionalitat estrangera. L’autoria d’aquest atemptat va ser una incògnita. Al-Qaida del Magrib Islàmic, el primer sospitós, no se’n va atribuir l’autoria, fet que va despertar sospites sobre les motivacions d’un atemptat que podia frenar el cicle reformista que s’havia iniciat amb el discurs del rei.
El 16 de juny, Muhàmmad VI va presentar el projecte de Constitució, que limita els poders del monarca i amplia els del Govern i el Parlament i que, entre altres canvis, dona un major reconeixement a la llengua amaziga, assenyala que la figura del rei ja no serà sagrada, però sí inviolable, i s’amplia el dret a vot als marroquins residents a l’estranger. Tot i que la majoria de forces polítiques van donar suport als canvis proposats, alguns partits minoritaris, així com representants de la societat civil i del moviment del 20 de febrer, van demanar el boicot al referèndum, el resultat del qual, celebrat l’1 de juliol, va ser clarament favorable (un 97% de vots afirmatius). Les principals crítiques al procés no van derivar de l’alt nombre de vots favorables sinó de les xifres de participació (oficialment un 75%), que experts i analistes van considerar exagerades. Els marroquins van tornar a ser cridats a les urnes el 25 de novembre perquè escollissin un nou Parlament. Els guanyadors d’aquestes eleccions van ser els islamistes del Partit Justícia i Desenvolupament, però no amb la majoria suficient per a governar en solitari. El 29 de novembre, Muhàmad VI va designar com a president del govern a Abdelila Benkiraue, secretari general del partit guanyador de les eleccions.
Sàhara Occidental
Durant el 2011 no hi van haver avenços significatius en les negociacions per a la resolució d’un conflicte que arrenca el 1975 i que està latent des que, el 1991, es va declarar un alto el foc i les Nacions Unides van aprovar un pla d’arranjament amb l’objectiu de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Des de llavors, es va crear la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), que va veure com, a l’abril, se’n prolongava el mandat un any més. Malgrat les demandes de sectors de la societat civil, el Front Polisario i alguns estats, no es van ampliar les competències de la missió per a cobrir també la supervisió dels drets humans, com va reclamar el Front Polisario, i fins i tot l’Alt Comissionat de l’ONU pels drets humans al territori administrat pel Marroc. Per contra, el Parlament Europeu va condemnar, el 2011, el desmantellament violent que l’any anterior s’havia fet del campament de protesta d’Agdaym Izik i va demanar una investigació formal per a esclarir-ne els fets.
El moviment del 20 de febrer, nom que designa el cicle de protestes ciutadanes que van sorgir el 2011 al Marroc per a denunciar la degradació de les condicions de vida i els abusos del règim, també va arrelar als territoris sahrauís administrats pel Marroc. Durant els mesos d’estiu es van produir protestes davant de la seu de l’ANAPEC (l’oficina responsable de l’atur) i es van produir diverses concentracions per a demanar una millor justícia social, que van ser reprimides per les forces de seguretat.
El 25 de setembre, després d’un partit de futbol a Dakhla, la segona ciutat més important del Sàhara Occidental, es van produir enfrontaments entre marroquins i sahrauís. Aquests fets es van saldar amb set morts, entre els quals hi havia dos policies, i una vintena de ferits. La violència que van generar aquests enfrontaments va tornar a posar sobre la taula la difícil convivència entre la població autòctona i els marroquins que s’han instal·lat en aquest territori des de mitjan dècada dels setanta.
La mitjanit del 22 d’octubre, dos cooperants espanyols i una italiana van ser segrestats a Rabuni, el centre administratiu de la República Àrab Sahrauí Democràtica, prop de la ciutat de Tindouf. El segrest va ser reivindicat per una escissió d’Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI). Tot i que el Front Polisario va denunciar rotundament aquestes accions, la premsa oficialista marroquina va aprofitar el segrest per a criticar que el Front Polisario no pot mantenir la seguretat als territoris que estan sota el seu control i també que Algèria cedeixi als sahrauís el control sobre la part del territori algerià en què es troben els campaments de refugiats.
El Polisario també va haver de fer front a l’aparició d’una nova força política, l’Agrupació Democràtica Sahrauí, que vol trencar l’hegemonia política del Polisario. El portaveu i cofundador, Salah Khatri, va negar qualsevol vinculació amb el Marroc, però fonts del Polisario van acusar aquest moviment d’intentar afeblir la causa sahrauí.