A l’octubre l’enviat especial de l’ONU per al Sàhara Occidental, Christopher Ross, es va entrevistar a Rabat amb el rei Muhàmmad VI
© Agència Marroquina de Premsa
La vida política del Marroc va estar marcada per la formació del nou Govern sortit de les eleccions del 25 de novembre de 2011, que està liderat per un primer ministre islamista, Abd al-Ilah Binkiran, líder del Partit Justícia i Desenvolupament. Aquest partit, que va guanyar les eleccions però no disposava de majoria absoluta, va fer coalició amb els nacionalistes de l'Istiqlal, el partit de base amaziga Moviment Popular i l'excomunista Partit del Progrés i el Socialisme. Per primera vegada, en virtut de la nova Constitució, aprovada el 2011, els ministeris que fins ara eren designats per la Corona (Afers Estrangers, Justícia i Interior) van passar a mans dels partits polítics. Tanmateix, en aquests ministeris es van nomenar ministres delegats que mantenen un estret contacte amb l'entorn reial.
El nou Parlament va aprovar el programa governamental de Binkiran, que considerava com a prioritats lluitar contra la pobresa i la desocupació, millorar el diàleg social i la situació econòmica del país i afavorir-ne l'obertura. A finals d'any, el canvi de secretari general del partit nacionalista Istiqlal, crític amb les polítiques dutes a terme per l'executiu, va agreujar les divergències dins de la coalició governamental. El malestar polític i la fràgil conjuntura econòmica van donar lloc a protestes de col·lectius que fins ara no havien alçat la veu, com ara els jutges i magistrats.
El Moviment 20 de Febrer, sorgit durant la Primavera Àrab, va celebrar el primer aniversari amb manifestacions minoritàries a Casablanca i Rabat. Si bé l'assistència no va ser l'esperada, tres mesos més tard, al maig, milers de persones van participar en una manifestació massiva convocada pels sindicats a Casablanca, la més important des de l'arribada del nou Govern. Els participants acusaven el primer ministre Binkiran d'incomplir les promeses en matèria econòmica i social. Els manifestants van llançar un missatge d'unitat contra el Govern en un moment de gran inestabilitat econòmica. Segons xifres del Banc Mundial, al mes de juny, prop del 30% de la població marroquina entre 15 i 29 anys (un 44% de la població activa) està a l'atur.
El Marroc ha patit també les conseqüències de la crisi de la Unió Europea, el seu principal soci comercial. La crisi, que afecta principalment els països del sud d'Europa, amb els quals el Marroc té més relació, s'ha traduït en una reducció d'ingressos procedents del sector turístic, de la inversió estrangera, de les exportacions i de l'entrada de remeses procedents dels marroquins que treballen a Europa. A més a més, la forta sequera i l'augment dels preus del petroli han encarit els productes bàsics.
En relació amb la Unió Europea, cal destacar l'anul·lació, al gener, de l'Acord de Pesca signat entre Brussel·les i Rabat el 2006. L'acord permetia als vaixells europeus pescar en aigües marroquines a canvi de 36 milions d'euros. El Parlament Europeu va negar-se a estendre l'acord a causa de la sobrepesca, l'escassa rendibilitat econòmica que representava per a la UE i la manca de proves que l'acord fos beneficiós per al Sàhara Occidental. Això va significar un revés no només per al Marroc sinó també per a la flota pesquera espanyola, principal beneficiària de l'acord.
Després de la victòria del Partit Popular a Espanya, un dels grans interrogants era si això repercutiria en les relacions amb el Marroc. Tant el Govern de Rajoy com el de Binkiran van fer gestos per a demostrar la importància que donen a les relacions bilaterals. La primera visita a l'estranger del president espanyol va ser al Marroc al mes gener i, al maig, Binkiran va visitar Madrid, on va ser rebut pel rei Joan Carles, i Barcelona, on va reunir-se amb el president Artur Mas. A l'octubre, Rabat va acollir la desena cimera bilateral hispanomarroquina. Coincidint amb aquesta reunió d'alt nivell les patronals d'ambdós països van convocar un fòrum empresarial. Poc després, la Guàrdia Civil i la policia del Marroc van dur a terme una operació conjunta per a expulsar 73 immigrants subsaharians de l'illa de Terra, de sobirania espanyola però a només 100 metres de la costa marroquina.
Sàhara Occidental
Durant el 2012 no hi va haver avenços significatius en les negociacions per a resoldre el conflicte del Sàhara. En aquesta línia de continuïtat i estancament, les Nacions Unides van aprovar la resolució 2044 a l'abril per la qual estén un any més el mandat de la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). D'altra banda, al juny, Rabat va anunciar que retirava la seva confiança a l'enviat especial de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) per al Sàhara, Christopher Ross, perquè considerava que no s'havien produït els avenços necessaris en les negociacions i que Ross havia marginat la proposta estratègica del Pla d'autonomia del Marroc per al Sàhara Occidental. Malgrat les pressions marroquines, Ban Ki-Moon va anunciar, a l'agost, que Ross romandria en el càrrec.
Després de cancel·lar una visita prevista per al maig, Ross va començar a Rabat, al final d'octubre, la seva quarta gira per la regió des del seu nomenament el 2009. Després de reunir-se amb el rei Muhàmmad VI i amb dirigents i representants de la societat civil marroquina, va visitar Al-Aaiun, territori sahrauí sota control marroquí, els campaments de refugiats de Tindouf, situats a Algèria, i Tifariti, territori sahrauí no controlat per Rabat. Aquesta era la primera vegada que un enviat de l'ONU visitava un territori sahrauí controlat pel Front Polisario.
La inestabilitat i l'augment d'accions terroristes al Sahel també es va deixar sentir al Sàhara Occidental. Al final de juny, el ministeri d'Afers Exteriors espanyol va decidir evacuar dotze cooperants espanyols a Tinduf amenaçats de segrest, tot i que alguns van decidir quedar-se sota la seva responsabilitat. Si bé des de l'ONU es va assegurar que no hi havia motius per a evacuar-los, el responsable de la MINURSO a la zona va reconèixer que el segrest dels cooperants Enric Gonyalons, Ainhoa Fernández de Rincón i Rossella Urru el 2011 alliberats aquell mateix mes a Mali va suposar un punt d'inflexió de la seguretat als campaments.