Al llarg del 2013, el Marroc i Espanya van celebrar diverses reunions bilaterals per impulsar les relacions econòmiques entre els dos països
© Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente. Gobierno de España
La vida política del Marroc va estar marcada per una greu crisi entre els dos socis principals de la coalició governamental, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) i l’Istiqlal, que al final del 2013 va acabar amb la formació d’un nou executiu. Un altre focus de tensió van ser les protestes en contra del Govern per la seva gestió política i econòmica, i per l’indult reial al pederasta espanyol Daniel Galván.
Al març, milers de persones es van manifestar a Rabat per denunciar la falta de mesures efectives del Govern de Binkiran per a reduir l’atur i la inflació. La disconformitat amb les mesures socioeconòmiques i l’excessiu pes del partit islamista PJD a la coalició governamental, al mes de maig, van portar el partit Istiqlal –la segona força política de la coalició– a anunciar la retirada de sis ministres del Govern. Des que Hamid Chabat va assumir el lideratge de l’Istiqlal, els conflictes entre Chabat i el primer ministre Abd al-Ilah Binkiran havien estat constants, especialment pel programa de mesures econòmiques amb la pujada de preus per evitar el dèficit pressupostari per part de Binkiran, o la política exterior respecte a Algèria.
Cinc dels sis ministres del Govern marroquí de l’Istiqlal van presentar la seva dimissió denunciant la falta d’acords amb el soci majoritari de la coalició governamental i intentant forçar unes eleccions anticipades. A l’octubre, Muhàmmad VI va designar un nou executiu de coalició i va posar fi a mesos de crisi política provocada per la sortida del Govern dels membres de l’Istiqlal, que demanaven la convocatòria d’eleccions anticipades. El nou Govern va continuar sent presidit per Abd al-Ilah Binkiran, però el seu partit, el PJD, va perdre pes al gabinet. El seu nou soci, el Reagrupament Nacional dels Independents (RNI) –una formació de centredreta–, va ocupar algunes de les principals carteres, com la d’Afers Estrangers, encarregada a Salahedin Mezuar, el líder del partit. A banda, l’indult de Daniel Galván, un pederasta espanyol que havia estat condemnat el 2011 a trenta anys de presó per abusar d’onze menors, va provocar una nova crisi al país. Galván va ser un dels quaranta-vuit presos indultats, en compliment d’una petició formulada pel rei d’Espanya en la seva visita al país. Aquest indult va desencadenar nombroses protestes contra el rei del Marroc, contra el Govern i contra Espanya. Muhàmmad VI va rectificar i va anul·lar l’indult quatre dies després i, al novembre, Madrid va anunciar que Galván compliria la condemna de trenta anys a Espanya.
Les relacions entre el Marroc i l’Estat espanyol són especialment complexes. Durant la visita de quatre dies del monarca espanyol, que va tenir un alt valor simbòlic, ja que va viatjar amb cinc ministres i nou exministres d’Afers Exteriors de tots els colors polítics, es van voler impulsar les relacions bilaterals entre els dos països, bo i donant un èmfasi especial a les relacions comercials. Dos mesos després, Madrid va acollir el II Fòrum Parlamentari Hispanomarroquí sobre immigració i mobilitat, en el qual es va parlar de la pressió migratòria des del Marroc cap a territori espanyol: sembla que uns 3.000 immigrants van intentar saltar el perímetre fronterer de Melilla durant aquest any. Un cop format el nou Govern, el nou ministre d’Afers Estrangers, Salahedin Mezuar, va visitar el rei i l’executiu espanyol, després de participar en el I Fòrum Econòmic del Mediterrani celebrat a Barcelona. Al final d’any, la mort de dos joves de Melilla a mans de la Marina marroquina, quan navegaven en una llanxa per aigües marroquines, la decisió de tornar a col·locar fulles tallants a la tanca de Melilla i la mort d’un immigrant després d’un assalt massiu a aquesta tanca van tensar les relacions frontereres.
En l’àmbit internacional, els esdeveniments d’Egipte van posar de manifest les discrepàncies entre el monarca i una part del seu Govern respecte a aquest assumpte. Muhàmmad VI va ser un dels primers a felicitar el nou president egipci, Adli Mansur, que va substituir Muhàmmad Mursí després del cop d’estat del 3 de juliol. La posició dels islamistes marroquins va ser molt diferent. Van reprovar el cop d’estat i van criticar la repressió contra els seus coreligionaris. A l’agost es va convocar una gran manifestació a Rabat com a protesta pel cop d’estat, fet que va provocar tensió dins del PJD: mentre que les bases i els dirigents de la formació van criticar amb contundència el cop d’estat, els ministres ho van fer de manera molt moderada. Respecte a la intervenció a Síria, el Marroc va ser un dels pocs països que va donar suport a una eventual intervenció dels Estats Units com a reacció a l’ús d’armes químiques contra la població civil.
Sàhara Occidental
Els Estats Units van presentar al Consell de Seguretat de les Nacions Unides un projecte de resolució per a ampliar el mandat de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental) i donar-li poder de supervisar els drets humans tant a les zones controlades pel Marroc com a les del Front Polisario. La MINURSO és l’única missió de manteniment de la pau creada després del 1990 que no té competències en matèria de drets humans. La iniciativa va anar acompanyada, al mes de març, de la visita a la regió de Christopher Ross, enviat especial del secretari de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental. Després de passar per Rabat, Ross va visitar Al-Aaiun, on es va reunir amb associacions de drets humans, i Dakhla, la principal ciutat del sud.
Al començament d’abril, Washington va entregar al Grup d’Amics dels Sàhara Occidental –França, Rússia, el Regne Unit i Espanya– l’esborrany de resolució, un projecte que es va trobar amb la negativa del Marroc. De fet, a l’abril, poc abans de la votació del Consell de Seguretat, Rabat va cancel·lar una operació militar conjunta amb els Estats Units com a protesta per la proposta de Washington d’ampliar el mandat de la MINURSO, assegurant que era un atac a la seva sobirania. El 30 d’abril es va aprovar la resolució 2099 de l’ONU per la qual es va estendre el mandat de la MINURSO un any més, fins a l’abril del 2014, però sense donar-li competències per a la supervisió dels drets humans.
A l’octubre, Christopher Ross, en una nova gira per la regió, va visitar els campaments de refugiats de Tindouf, a Argèlia, i Al-Aaiun i Smara, al Sàhara Occidental, on va tornar a reunir-se amb grups defensors dels drets humans. La visita de Ross no va ser ben rebuda, ja que grups independentistes sahrauís es van manifestar i van ser dispersats amb violència per les forces de seguretat marroquines.
Al final d’any, Barack Obama es va reunir a la Casa Blanca amb el rei Muhàmmad VI i van escenificar que deixaven enrere la tensió provocada per la proposta dels EUA d’ampliar el mandat de la MINURSO. De fet, en el marc d’aquesta visita, Obama va donar suport al pla d’autonomia pel Sàhara Occidental presentat pel Marroc el 2007, que preveu un referèndum d’autonomia i no d’autodeterminació, com demana el Front Polisario i com preveu el mandat de l’ONU.