L'esdeveniment clau en la política marroquina durant aquest any va ser la celebració d'eleccions locals i regionals la primera setmana de setembre. Els islamistes moderats del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) van ser el partit més votat en les eleccions regionals (amb el 25,6% dels vots) i van obtenir el control dels governs municipals de ciutats clau com Rabat, Marràqueix, Casablanca, Tànger, Agadir o Fes. En l'àmbit local, però, van ser la tercera força en termes absoluts --amb 5.021 càrrecs electes--, darrere del Partit Autenticitat i Modernitat (PAM) --amb 6.655-- i el Partit de la Independència --amb 5.106--. Aquests resultats van ser entesos com un suport popular al Govern nacional i del seu primer ministre, Abd al-Ilah Binkiran (president del PJD), que governa en coalició amb tres partits minoritaris des del 2012. A més, aquest procés electoral va resultar especialment significatiu perquè, per primer cop, els electors van poder escollir per votació directa els seus representants als parlaments regionals, gràcies a les reformes constitucionals aprovades el 2011. Aquest fet no va tenir un impacte directe sobre la participació, que es va mantenir en nivells similars al de les eleccions del 2011 (53,6%).
En l'esfera social, les protestes ciutadanes van continuar presents en la vida pública durant el darrer any. Al maig, la proposta del Palau Reial de despenalitzar els avortaments en casos de malformació del fetus, violació o incest va generar protestes minoritàries a la capital del país. Més significatives van ser les reaccions ciutadanes de suport a les vagues de fam iniciades per Ali Lmrabet, al juny, en defensa de la llibertat d'expressió, i Maâti Monjib, a l'octubre, a favor del dret de viatjar a Europa per assistir a unes conferències sobre la situació dels periodistes al Marroc. Les protestes socials més severes, però, van tenir lloc al juny com a reacció a la detenció de dues dones a Inezgane per vestir de forma considerada indecent.
© Présidence de la République Française
L'acció exterior del país va estar caracteritzada per la gestió de diferents crisis entre el Marroc i França, Espanya i Suècia. Al febrer del 2014, el Marroc va posar fi a la col·laboració en matèria policial i judicial amb França, després de l'incident a l'ambaixada marroquina de París en relació amb la possible detenció del màxim dirigent dels serveis d'informació del Marroc, Abdellatif Hammouchi. Aquest 2015, el Ministeri d'Afers Estrangers marroquí, encapçalat pel ministre Salaheddine Mezouar, es va esforçar a normalitzar les relacions bilaterals amb la signatura, al febrer, d'un nou acord de cooperació judicial, i amb la celebració, al maig, de la XII Cimera Bilateral d'Alt Nivell entre els dos països, en la qual el rei Muhàmmad VI i el president François Hollande van signar fins a tretze acords de cooperació diferents, i es va donar per tancada la crisi que durava ja més d'un any. Pel que fa a les relacions amb Espanya, tres esdeveniments van crispar les relacions bilaterals: les acusacions de l'opinió pública espanyola de mala gestió per part del Marroc de la missió de rescat d'un grup d'espeleòlegs atrapats al canyó del Uandras (Alt Atles), a l'abril, i que va costar la vida a dos d'ells; el processament judicial d'onze alts càrrecs marroquins, acusats de genocidi al Sàhara Occidental, per part del jutge de l'Audiència Nacional Pablo Ruz, també a l'abril, i les queixes del Govern de Rabat, iniciades al març, davant el projecte d'ampliació espanyol de prospecció de petroli a la plataforma continental a les Canàries, en un territori que consideren de sobirania marroquina. Tot i això, al juny, els dos països van celebrar la XI Cimera Bilateral d'Alt Nivell en un clima de normalitat. Finalment, el Marroc va imposar des de l'octubre un boicot a totes les empreses sueques que operen al seu territori --inclosa la congelació de la inauguració d'un centre Ikea a Casablanca-- en resposta als possibles plans del Govern suec de reconèixer el Sàhara Occidental com a nou país sobirà.
Sàhara Occidental
La commemoració del quarantè aniversari de la Marxa Verda (novembre del 1975) va marcar els esdeveniments polítics al Sàhara Occidental. El Govern del Marroc va organitzar múltiples actes de celebració en tot el seu territori, entre els quals cal destacar la segona visita oficial del rei Muhàmmad VI a Al-Aaiun, acompanyat del Govern en ple i altres alts càrrecs de l'administració regional i nacional.
Al gener, el Govern del Marroc va donar per finalitzada la controvèrsia que tenia oberta amb les Nacions Unides, després que el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, demanés excuses al rei Muhàmmad VI. Això va permetre l'aixecament de les sancions per les quals el Marroc no permetia ni a l'enviat especial de l'organització al Sàhara Occidental ni a l'ONU en el seu conjunt desenvolupar les tasques encomanades en el marc del conflicte sahrauí des de l'estiu del 2014. La disputa s'havia iniciat perquè el Govern alauita considerava que l'organització havia violat el principi d'imparcialitat en diverses declaracions i informes. A més, en el mateix marc de les Nacions Unides, el Consell de Seguretat va estendre per un any més la missió de cascos blaus desplegada a la zona (MINURSO), sense donar-los cap mandat per supervisar el respecte dels drets humans al Sàhara Occidental.
En l'àmbit econòmic, al març, Kosmos Energy i Cairn Energy van anunciar que posaven fi al seu projecte de prospeccions exploratòries a la recerca de petroli i gas natural a l'oceà Atlàntic, a 100 km de la costa del Sàhara Occidental, tot adduint que qualsevol possible descobriment no seria rendible comercialment. D'aquesta manera va finalitzar el contenciós sobre la potencial explotació dels recursos entre el Govern del Marroc i el Front Polisario, inaugurat al desembre del 2014, i que va arribar a motivar una queixa formal davant de les Nacions Unides del líder del Front Polisario, Mohamed Abdelaziz.
Pel que fa a la situació als camps de refugiats de Tindouf, les tensions van anar creixent entre els líders històrics del Front Polisario i el moviment de Joves pel Canvi (integrat per jovent que pressiona les elits del Polisario a reprendre la lluita armada davant el Marroc). A més, al març, l'Oficina de Lluita contra el Frau (OLAF) de la Comissió Europea va constatar irregularitats sistemàtiques i de llarga durada comeses en la distribució de l'ajuda humanitària enviada per la UE als refugiats sahrauís, forçant Brussel·les a revisar la seva política d'ajuda als camps de refugiats. Finalment, les primeres setmanes d'octubre van portar intensos aiguats torrencials i inundacions que van generar una situació d'emergència: 100.000 persones afectades, de les quals 25.000 van perdre la casa.