A principis d’abril, Saadedin el Othamni –islamista moderat del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) i exministre d’Afers Estrangers– va ser nomenat primer ministre, i va formar un nou govern de coalició que va aglutinar sis partits diferents. Després d’un període de quasi sis mesos des de les eleccions del 7 d’octubre de 2016, el rei del Marroc va retirar l’encàrrec inicial de formar govern al secretari general del PJD i fins llavors primer ministre, Abd al-Ilah Binkiran, i va traslladar la petició al seu company de partit. Tot i haver estat la força més votada (va obtenir 125 dels 395 escons del Parlament), el pacte va deixar el PJD amb 11 dels 20 ministeris i va implicar la pèrdua de carteres tan importants com la d’Interior, Agricultura, Indústria, Economia i Finances, Afers Estrangers i Afers Religiosos. Aquesta maniobra va ser interpretada com una victòria de palau enfront de Binkiran, ja que aquest es va resistir a formar govern amb el partit Reunió Nacional d’Independents (RNI), liderat per Aziz Ajanuch, empresari multimilionari i amic personal del rei, tot i les pressions.
Les protestes ciutadanes a la província del Rif van seguir marcant l’agenda política i social. Es van iniciar a l’octubre del 2016 amb la mort d’un venedor de peix que va ser triturat per un camió de les escombraries quan tractava de recuperar la mercaderia que li havia confiscat la policia. Des de llavors es van anar succeint diverses onades de protesta, principalment a Alhucemes. Una primera mobilització al febrer, que va comportar enfrontaments entre la policia i els manifestants, va donar pas a vagues multitudinàries el 18 de maig i el 20 de juliol. Entre l’una i l’altra, a finals de maig, es va detenir el líder del moviment, Nasser Zefzafi. Les manifestacions en solidaritat amb la població del Rif i en denúncia de palau van arribar, fins i tot, a Rabat, a càrrec del Moviment de la Justícia i l’Espiritualitat (moviment social islamista que sistemàticament boicoteja les eleccions), fet pràcticament insòlit en la història de la monarquia alauita. La resposta governamental més contundent va arribar a l’octubre amb la destitució dels ministres d’Educació, Habitatge i Sanitat, als quals es va responsabilitzar de no haver dut a terme les promeses per a la millora de la qualitat de vida al Rif que ja s’havien posat sobre la taula l’any 2015.
En l’àmbit internacional, el Marroc va recuperar la condició de membre de la Unió Africana (UA) després de la seva sortida el 1984 com a conseqüència de l’acceptació d’afiliació de la República Àrab Sahrauí Democràtica. L’acte formal d’adhesió va tenir lloc a la cimera d’Addis Abeba, el 30 de gener, en què per consens i sense votació els països membres de la UA van donar suport a la petició de Rabat. Aquest fet es va entendre com la culminació, i alhora l’èxit, de la nova política exterior marroquina altament proactiva envers el continent africà.
Sàhara Occidental
Les Nacions Unides van adquirir durant aquest darrer any més protagonisme en els esdeveniments polítics i socials al Sàhara Occidental. El 16 d’agost, el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va anunciar el nomenament de Horst Köhler –expresident d’Alemanya– com a nou enviat especial per al Sàhara Occidental. La designació es va produir després de la dimissió de Christopher Ross, el qual havia ocupat el càrrec els darrers vuit anys tot i tenir prohibida l’entrada al territori sahrauí pel Marroc des del 2015. A més, la renovació anual de la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), a càrrec del Consell de Seguretat, va evitar incloure cap clàusula que atorgués el mandat de supervisar la situació i el respecte als drets humans al territori en la missió, seguint les propostes marroquines, franceses i espanyoles en aquest sentit. Més enllà d’això, el 26 de febrer, el rei del Marroc, Muhàmmad VI, va ordenar la retirada de tropes de la zona fronterera de Guerguerat, entre el Sàhara Occidental i Mauritània, a petició del secretari general de l’ONU i després de setmanes d’acusacions encreuades d’incursions armades entre el Marroc i el Front Polisario. En conjunt, els tres esdeveniments van despertar certes crítiques del Front Polisario perquè van considerar que presentaven un biaix promarroquí de les Nacions Unides.
El conflicte al Sàhara va continuar condicionant les relacions econòmiques entre el Marroc i la Unió Europea. L’any 2017 es va desplegar l’acord comercial a partir de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea el 21 de desembre de 2016. Aquesta sentència validava l’acord comercial entre el Marroc i la UE del 2012 i revocava una sentència seva anterior, en què el suspenia perquè la UE no havia atès les obligacions amb el dret internacional de no incloure mecanismes al tractat per a verificar que productes sahrauís no fossin tractats com a marroquins. La nova sentència va entendre que el recurs que va motivar la primera sentència no hauria d’haver estat acceptat pel tribunal pel fet d’haver estat presentat pel Front Polisario en nom del Sàhara Occidental, ja que no és part del tractat.
Des del punt de vista social, es van produir episodis esporàdics de tensió: al gener, es va reprendre el judici a 23 sahrauís acusats de participar el 2010 en els aldarulls al camp d’Agdaym Izik, prop d’Al-Aaiun, que van costar la vida a 11 policies marroquins. Tot i que el 2013 ja havien estat jutjats per aquests delictes per un tribunal militar del Marroc, un recurs de les parts va forçar a reobrir el procés per la via civil. El Govern del Marroc, a més, va convidar diferents observadors internacionals a seguir el judici en viu com a prova de transparència i imparcialitat. A finals d’any, però, encara no hi havia cap sentència ferma sobre els esdeveniments.