Canvi climàtic: s’assoleixen els valors màxims de diòxid de carboni dels últims 3 milions d’anys
Les concentracions de gasos d’efecte hivernacle van arribar el 2019 a uns màxims històrics
© Nacions Unides
Al final de novembre del 2019, l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) va alertar sobre els rècords històrics de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle que s’havien assolit. Amb una tendència a l’augment semblant a la dels anys anteriors, el 15 de maig de 2019 el diòxid de carboni (CO2), principal gas d’aquestes emissions i que roman durant segles a l’atmosfera, va assolir una concentració de 415 parts per milió (ppm), la màxima xifra de tota la sèrie recollida a l’observatori de referència mundial de Mauna Loa (Hawaii). Pel que fa a la mitjana mundial, els 408 ppm del 2018 va ser el valor més alt dels últims 3 milions d’anys, mentre que la resta de gasos, com el metà i l’òxid nitrós, encara van augmentar en una proporció més gran. En total, des del 1990 han produït un forçament radiatiu total del 43%, que determina l’escalfament global observat. Segons l’OMM, l’última vegada que les concentracions de CO2 a l’atmosfera van assolir valors semblants als actuals, les temperatures globals eren 2 ºC o 3 ºC més altes i el nivell del mar entre 10 i 20 m més alt, valors cap a on ens dirigim si no s’atura l’increment d’aquestes emissions.
La COP25 fracassa en l’intent d’assolir un acord global sobre la limitació de les emissions
Grup de treball sobre les conseqüències de l’emergència climàtica en la viticultura durant la celebració de la COP25 a Madrid
© Ministeri per a la Transició Ecològica
Del 2 al 13 de desembre de 2019 es va celebrar a Madrid la 25a Conferència de les Parts (COP25) de l’ONU sobre el canvi climàtic, que va aplegar més de 20.000 assistents i un gran nombre de caps d’estat i representants internacionals. Sota el lema “Temps d’actuar”, l’objectiu principal era aconseguir per a l’any 2030 una disminució del 45% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle amb relació als corresponents del 1990, any de referència en aquest tipus d’acords. A més, s’hi afegiria el compromís dels països signants a assolir per al 2050 la “neutralitat del carboni”, és a dir, unes emissions netes nul·les entre el CO2 alliberat i la seva captació per l’atmosfera o fixada per la vegetació o, en tot cas, comprant a altres països els drets d’emissió. En definitiva, es tractava de dur a terme l’efectiva implementació de l’Acord de París del 2015 i que les diferents administracions informessin sobre les accions dutes a terme en el seu àmbit, i d’aquesta manera assolir el compromís de destinar en conjunt 100.000 milions de dòlars anuals a aquestes iniciatives. L’Acord de París feia referència, com a resultat d’aquestes actuacions, al fet que es podria aconseguir que la temperatura mitjana al planeta no pugés per sobre dels 1,5 ºC de la temperatura corresponent a l’era preindustrial, valor que es considera crític si es volen evitar efectes gairebé catastròfics en les condicions atmosfèriques. La frase “Hi som a temps”, repetida any rere any sobre l’oportunitat de revertir el fenomen, xoca amb la constatació que les emissions continuen augmentant.
En aquesta cimera del clima del 2019, la presidenta de la Comissió Europea va presentar el gran pacte verd, un compromís de la UE a fi d’arribar a l’esmentada neutralitat del carboni per al 2050, amb un seguit d’actuacions per a aconseguir una Europa més neta, ecològica i sostenible, amb la transformació del model econòmic actual. Si es volen dur a terme aquestes accions, es necessitarà una enorme inversió de la UE (es parla d’un bilió d’euros en la pròxima dècada), la qual cosa suposarà un canvi dràstic en les polítiques d’inversions europees. A tall d’exemple, el Banc Europeu d’Inversions no finançarà cap projecte basat en combustibles fòssils, i implementarà els relatius a la lluita contra el canvi climàtic.
El desacord sobre la compravenda de drets d’emissió, que es tractarà en la propera cimera a Glasgow el novembre del 2020, va impossibilitar la implicació dels diferents països a actuar conjuntament contra el canvi climàtic. Finalment, la cimera va acabar amb una crida a fer un major esforç en les accions previstes per a aquesta lluita, un resultat pobre per a una cimera que havia despertat tantes expectatives.
Emergència climàtica: alarmes internacionals pels efectes catastròfics de l’escalfament global
Amb motiu de la celebració de la COP25 van ser innumerables les veus d’alerta sobre els perjudicis actuals del canvi climàtic i, sobretot, de cara al futur més immediat. La presència de Greta Thunberg, una jove activista mediambiental sueca que ja va ser convidada a parlar al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, va ser molt esperada a la COP25 i va encapçalar les manifestacions de protesta del jovent. Uns quants dies després la revista Time la va nomenar persona de l’any 2019. Les nefastes conseqüències previstes en els diferents informes científics sobre la dràstica disminució dels gels polars, la pujada accelerada del nivell del mar, l’increment de la desertització a moltes àrees i l’augment dels fenòmens extrems com, per exemple, onades de calor de temperatures excepcionalment altes, sequeres, pluges torrencials i huracans han fet que la població s’hagi pres molt seriosament el problema i mostri estar disposada a col·laborar en la preservació mediambiental per a evitar aquests greus problemes.
Els fenòmens atmosfèrics extrems cada cop més freqüents i violents són una conseqüència del canvi climàtic antropogènic
I és que, efectivament, cada vegada hi ha més consens entre la comunitat científica que, en un marc ambiental més càlid, els fenòmens extrems (sequeres, pluges torrencials i huracans) seran més freqüents i més violents. Una de les raons principals és de tipus termodinàmic. Com que la capacitat de l’aire per a contenir vapor d’aigua augmenta de manera gairebé exponencial amb la temperatura, en condensar-se en l’atmosfera permet alliberar més calor de canvi d’estat (calor latent). Així, els núvols que es formen en un ambient més càlid tenen més empenta, a la vegada que els vents són més forts quan la calor latent es transforma en energia cinètica. És com si a una caldera li augmentéssim l’escalfor.
Pel que fa als huracans, i per les mateixes raons, l’augment de la temperatura oceànica produeix fenòmens de més intensitat, com es constata pel fet que cada cop hi ha més superhuracans o supertifons, com l’huracà Dorian, que va afectar les illes Bahames al final d’agost, o el Hagibis, de categoria 5, que va devastar zones àmplies del Japó al principi d’octubre.
A la Mediterrània, on s’observa un augment més marcat de la temperatura de l’aigua per la seva condició de mar més tancat, algunes depressions adopten sovint una estructura semblant als huracans i són anomenades minihuracans mediterranis o medicans. Fenòmens extrems com la DANA (depressió aïllada en nivells alts) poden tenir més violència en els seus efectes en forma de pluges torrencials i de la mateixa manera podríem parlar de les llevantades, o les tempestes amb esclafits, caps de fibló, pedregades, etc.
Sense que es pugui atribuir directament al canvi climàtic, van ser molt destacables els aiguats de la tardor amb inundacions a moltes comarques catalanes, com les que van afectar Montblanc el 22 i 23 d’octubre de 2019, amb el desbordament del Francolí, fet que va produir 4 morts i 3 desapareguts. A les muntanyes de Prades la pluja va superar els 200 mm en una extensa àrea i en alguns punts van ser molt superiors, com a Prades (293 mm), la Pobla de Cérvoles (254 mm) o l’Alforja (264 mm). Al sud-est de la península Ibèrica, una DANA hi va deixar a mitjan setembre pluges històriques, que van superar els 500 mm en alguns llocs i que van provocar 6 morts i milers d’evacuats pel desbordament del Segura. La repetició d’una altra DANA en aquesta zona al cap d’unes setmanes va suposar passar de patir una forta sequera a ser l’any més plujós observat des que se’n tenen dades.
El reompliment del forat de la capa d’ozó, una prova de l’efecte positiu de les mesures de protecció?
Al final d’octubre del 2019, la NASA va publicar la notícia sobre la reducció del forat de la capa d’ozó a l’Antàrtida, que és el més petit des que s’observa aquest fenomen, és a dir, des del 1982. En aquesta reducció hi han tingut a veure els efectes de les mesures de protecció, bàsicament deixar d’emetre i fabricar els clorofluorocarburs (CFC). Tanmateix, segons la NASA, el que es va veure aquest any es deu a la pujada de temperatura de l’estratosfera antàrtica, que va fer redistribuir l’àrea afectada pel forat i no és un senyal que, de cop, el forat tingui una tendència ràpida al reompliment. Altres estudis publicats el 2019 també van indicar que la capa d’ozó, l’escut protector de la radiació solar ultraviolada, segueix estant en perill, tant per les emissions no regulades de gasos com per l’increment de les emissions naturals de substàncies que destrueixen la capa d’ozó, N2O i CH4 provocades per l’escalfament global. La notícia és important per tal de poder adoptar noves mesures protectores si atenem la necessitat de preservar la capa d’ozó.