Probablement, l'esdeveniment que es recordarà més d'aquest any és l'impacte de la grip A (H1N1), que va situar el país al centre de l'atenció mundial. En aquest sentit, els mesos d'abril i maig van ser els més dramàtics. El 24 d'abril es va decretar a la ciutat de Mèxic el tancament de tots els establiments d'ensenyament, inclosos els universitaris, i també el dels museus, les biblioteques, els establiments de restauració i de lleure, a més de cancel·lar els concerts de música i totes les activitats a l'aire lliure. La policia i l'exèrcit es van mobilitzar massivament i es van distribuir fins a 6.000.000 de mascaretes. Oficialment, fins el 29 d'octubre, el nombre de víctimes de la grip es va fixar en 242 (57 al Districte Federal, 35 a Chiapas i 26 al mateix estat de Mèxic, entre d'altres). Aquest fet va suposar un gran impacte econòmic per al país, sobretot en sectors com el turisme, que va caure un 30%, i l'exportació --alguns països van arribar a prohibir la importació de productes mexicans, i als EUA hi hagueren pressions per tancar la frontera comuna, si bé no van prosperar.
L'altra gran protagonista de l'any va ser, un any més, la continuació de la guerra contra el narcotràfic. Els sis primers mesos van morir 3.247 persones, xifra molt superior a les 1.935 del primer semestre del 2008. La política de mà dura impulsada pel president Felipe Calderón Hinojosa va donar un gran protagonisme a l'exèrcit i als cossos policials federals, sovint en detriment de les policies estatals i locals, considerades massa vulnerables i corruptes. Tanmateix, tant observadors nacionals com internacionals van denunciar els reiterats abusos i, fins i tot, les flagrants violacions dels drets humans practicats pels caps militars i pels seus subordinats, incloent-hi execucions il·legals.
Igualment, alguns analistes van alertar dels canvis que s'estan produint en tot aquest escenari, com ara el fet que cada vegada més Mèxic està deixant de ser un simple lloc de pas de la droga i progressivament augmenta el consum dins del territori mexicà, o que sorgeixen nous actors que aporten novetats qualitatives a aquesta situació tan preocupant. Aquest seria el cas d'una banda que darrerament està assolint una gran rellevància, no solament pel que fa a la criminalitat, sinó també en termes polítics i fins i tot mediàtics. És l'anomenat cartel La Familia, molt poderós sobretot a l'estat de Michoacán. Aquest grup destaca no solament per una violència extrema --que inclou execucions en massa i decapitacions--, sinó també pels seus components ideològics i religiosos --al costat dels cossos de les seves víctimes deixa missatges de caràcter messiànic i amb referències a la justícia divina-- i per la seva penetració en els poders locals, on ha teixit un xarxa política paral·lela.
La captura d'un dels seus caps, Arnoldo Rueda, l'11 de juliol, va tenir com a resposta una onada de vuit atacs immediats contra diferents instal·lacions policials i militars, un dels quals tenia per objectiu alliberar-lo. Els elements narcos van utilitzar munició de guerra i van provocar la mort de dos soldats. Aquest mateix clan va rebre un altre cop important al mes d'octubre quan les forces de seguretat van detenir 300 dels seus membres en diverses ciutats dels EUA. L'operació, coneguda com Projecte Coronado, és considerada un exemple de la progressiva implicació dels Estats Units en la guerra contra el narcotràfic.
Al llarg de l'any, però, hi va haver una polèmica que va dificultar les relacions bilaterals. Nombrosos analistes nord-americans van qüestionar la capacitat de les autoritats mexicanes de funcionar amb normalitat i de garantir l'ordre i la seguretat dels seus propis ciutadans i, no menys importants, dels ciutadans dels Estats Units que hi viatgen. Aquesta percepció va indignar les autoritats mexicanes, que van replicar amb l'argument que la major part de les armes que empren els càrtels procedeixen del nord de la frontera; així mateix, van reclamar un control molt més estricte i van acusar els Estats Units d'estar molt més preocupats per evitar l'entrada d'immigrants llatinoamericans que per la sortida d'armes i diners en direcció a Mèxic.
Malgrat aquests debats, el president Calderón va ser un dels dirigents internacionals que es va entrevistar més vegades amb Obama durant el seu primer any de mandat; de fet, va ser l'únic polític estranger amb qui es reuní durant les setmanes que passaren entre la seva elecció (novembre) i el jurament del càrrec (gener).
Pel que fa estrictament a la política mexicana, el fet més rellevant que es va donar al llarg de l'any van ser les eleccions legislatives del 5 de juliol, que van generar un important tomb en la dinàmica política del país. La raó principal va ser la contundent victòria del principal partit de l'oposició, el Partido Revolucionario Institucional (PRI), que va aconseguir 237 escons (abans en tenia 123), que li donaren el control del Congrés, és a dir, del poder legislatiu federal. En conseqüència, el president Calderón, membre del Partido de Acción Nacional (PAN), es veurà obligat a negociar molt intensament amb una majoria opositora les iniciatives que pretengui presentar per a la seva aprovació. El PRI també va guanyar la governació de la majoria d'estats on se celebraren eleccions. Per contra, tant el PAN com l'esquerrà Partido de la Revolución Democràtica (PRD) van tenir una pèrdua d'escons considerable. Concretament el PAN n'obtingué 143 (abans 206), mentre que un PRD profundament dividit en dues faccions cada cop més enfrontades va patir una pèrdua encara més contundent, atès que només va aconseguir 71 escons, quan abans en tenia 158. Una altra novetat que van aportar els resultats d'aquests comicis va ser l'entrada al Parlament del Partido Verde, que no en tenia cap i en va aconseguir 21. Tanmateix, aquesta formació va sorprendre tothom quan es va pronunciar a favor de la pena de mort, un fet que va provocar que, de manera gairebé immediata, totes les formacions verdes del món hi tallessin qualsevol lligam.