El 15 de setembre es va celebrar de manera solemne el 200è aniversari de la independència del país, tot i que la situació del país és ben lluny de permetre’s gaires alegries. La guerra contra el narcotràfic i contra els càrtels declarada pel president Felipe Calderón des del 2006 ja ha provocat 26.000 morts, 10.000 dels quals al llarg d’aquest any. Aquestes xifres indiquen que la violència, lluny d’apaivagar-se, s’incrementa. Això no obstant, des del Govern es considera que la seva determinació és total i que l’Estat pot estar a punt de guanyar la guerra, i argumenten que els diferents càrtels cada vegada actuen més a la desesperada i amb més violència i espectacularitat per no mostrar-ne la feblesa.
L’optimisme governamental contrasta, però, amb la realitat de la profunda infiltració dels càrtels en els aparells governamentals, als quals corrompen, i també amb la percepció exterior que es té del país. Les paraules que més sovint s’han pronunciat en referir-se a Mèxic són la de colombianització i la d’estat fallit .
Les autoritats mešićanes han reaccionat contundentment respecte a això. Neguen que Mèxic pugui equiparar-se amb Colòmbia, atès que no hi ha organitzacions guerrilleres de caràcter ideològic (tipus FARC), i tampoc no consideren que el mešićà sigui un estat fallit, on el Govern és incapaç de garantir l’ordre i la seguretat als seus ciutadans i tenir el control efectiu del territori. Per contra, argumenta que els cossos policials federals i el mateix exèrcit garanteixen els drets i les llibertats dels ciutadans. Tanmateix, les acusacions per abusos de poder, i fins i tot de tortures i execucions extrajudicials de membres del càrtel per part de les forces de seguretat mešićanes, i d’abús d’autoritat respecte del conjunt de la ciutadania, no van deixar de donar-se al llarg d’aquests darrers mesos.
Malgrat això, Calderón argumenta que la violència a Mèxic està íntimament lligada al país veí del nord, els Estats Units. El president considera que són el mercat principal dels narcotraficants i que, si es vol acabar amb aquest fenomen, els Estats Units han de fer un esforç per acabar amb el consum de droga entre els seus ciutadans. També considera que els Estats Units no fan prou per aturar l’entrada d’armes d’assalt i de gran potència de foc que els càrtels compren al nord i fan servir al sud de la frontera.
Finalment, Mèxic es va mostrar absolutament contrari a les lleis, tant estatals com federals, que dificulten l’arrelament de milers de persones d’origen mešićà, però moltes de les quals ja porten la major part de la seva vida vivint als Estats Units amb les seves famílies, i en faciliten l’expulsió. Alguns sectors dels Estats Units van considerar hipòcrites aquestes crítiques, atès que la situació de milers d’immigrants centreamericans a Mèxic és molt pitjor que la dels mešićans als Estats Units.
Al marge, però, d’aquest contenciós permanent, es va constatar per primera vegada un augment de les exportacions mešićanes als Estats Units, fet que sense cap mena de dubte va ser valorat molt positivament.
D’altra banda, en les eleccions a la governació en 11 dels 31 estats mešićans, que es van celebrar el 4 de juliol, el Partit Revolucionario Institucional (PRI) va guanyar-ne 8, però en 3 estats (Sinaloa, Oaxaca i Puebla) va ser derrotat per una aliança que aplega forces tan heterogènies com el Partido de Acción Nacional (PAN, conservador, actualment al Govern federal), el Partido de la Revolución Democrática (PRD, d’esquerres progressista), el Partido del Trabajo (PT, d’esquerres) i Convergencia (CON, de centreesquerra). Aquesta aliança es podria reeditar en les eleccions presidencials previstes per al 2012 i posarien molt difícil el retorn del PRI a la presidència federal, que va perdre l’any 2000, després d’ocupar-la de forma ininterrompuda des del 1929.